«S’encenen en aquesta diada grans fogueres (...). Els noys fan lo que anomenen falles que encenen agitant-les y voltant-les vertiginosament, prenent la forma de grans rodes de foc (...), en mig de la gatzara de grans y petits», explicava el viatger comte de Carlet el 1907 en un Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, en què hi ha la primera referència escrita de les falles andorranes. 
 

L’origen de la festa no es coneix però es relaciona amb una festa pagana per celebrar el solstici d’estiu, és a dir, la nit més curta de l’any, la del 24 de juny. La celebració de les falles a Andorra la Vella es va interrompre entre 1950 i 1960 i no es va recuperar fins a l’any 1987. 25 anys després, el 2013, els fallaires de la capital es van constituir en associació i van iniciar el periple que els ha aportat a aconseguir que la manifestació cultural sigui declarada patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco.
 

Per presentar el projecte a l’organisme de les Nacions Unides, les falles havien de ser declarades festa d’interès cultural (FIC) –ho són des del 23 de juny del 2010– i el Govern va firmar la Convenció de la Unesco per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, del 2003. La candidatura impulsada per l’Associació de Fallaires d’Andorra la Vella ha estat transnacional, és a dir, que s’hi han sumat tres Estats –Andorra, Espanya i França– tot i que l’ha liderada Andorra. La Unesco es mira amb bons ulls les candidatures amb més d’un país implicat i, a més, l’organisme ha qualificat «d’exemplar» la formulació del dossier.
 

 

Entre les activitats impulsades per revifar la tradició, l’Associació de Fallaires d’Andorra la Vella va encarregar un documental sobre les falles: El camí del foc, de Qucut Produccions, ja s’ha endut el premi Pirene de periodisme audiovisual i el premi Tristaina de la 38a Nit literària. El treball audiovisual recull els testimonis dels fallaires que feien rodar el foc pel centre històric d’Andorra la Vella entre els anys 30 i 50, abans que l’activitat s’aturés durant dècades, i explica la història de la tradició i com s’elabora una falla. 

De fet, les falles són diferents segons la localitat on se celebren. No són el mateix les falles d’Andorra la Vella que les d’Isil (Pallars Sobirà), per comparar-ne dues. A Andorra, tradicionalment, la falla es feia amb escorça de beç (bedoll), que es punxava en un tronc de boix verd. Actualment les falles es fan de paper de drap, contingut en una malla de colomer que n’evita la dispersió dels trossos incandescents, amb un mànec flexible de cadena i un agafador de plàstic per fer-les rodar. El canvi s’ha fet per motius ecològics –agredir menys els arbres– i per evitar espurnes, encenalls i taques que ennegreixen el terra. Cada any, però, es fabriquen algunes falles tradicionals que tenen el privilegi de fer rodar els fallaires de 16 anys, que deixen de rodar falles de llum, reservades a la canalla, i s’introdueixen al món del foc de la nit del solstici d’estiu (per Sant Joan).
 

A la festa de les falles d’Isil, per tornar amb l’exemple anterior, els fallaires encenen troncs i baixen muntanya avall, on els esperen les noies solteres per donar-los vi.

L’última cremada de falles, la de la revetlla de Sant Joan d’aquest  any, els fallaires van recórrer diversos carrers del centre històric de la capital fent rodar el foc: la placeta del Puial –on tradicionalment es cremen les falles tradicionals de bedoll–, l’Antic Carrer Major, la plaça de la Consòrcia, la plaça Sant Esteve i el Carrer de la Vall fins a la plaça Príncep Benlloch. La comitiva fallaire va continuar pel Cap del Carrer fins a la plaça Guillemó, on es va encendre la foguera, al voltant de la qual se celebra el ball de Bruixes, amb l’Esbart Dansaire, i amb el boc (el dimoni) com a protagonista. Del ball de fi de festa se’n va encarregar el grup de música tradicional El Pont d’Arcalís.
 

La festa de Sant Joan anterior, la del 2014, es va recuperar el tradicional Ball dels fallaires, amb música en directe durant tot el recorregut: «Fem anar la falla enlaire / i endarrera i endavant / i anem avivant la flaire / d’un bon foc de Sant Joan. / Si de coca en tenim poca / un xic més en portaran. (...) Filla-Falla, salta i balla, / ballem tots al volt del foc / que ningú passi de ratlla / i tothom quedi al seu lloc!». L’activista cultural i escriptor Esteve Albert (1914-1995) va recuperar i divulgar la cançó dels fallaires als anys 80 del segle XX.