Ara sí, després de dues setmanes parlant, arriba el moment dels fets. Cada equip de govern comunal s’aixecarà avui sabent que té molta feina per davant. I una responsabilitat enorme. No valen les frases buides ja, sinó els fets, i la dignitat del polític és complir amb el seu votant. Cada parròquia té els seus reptes, alguns de compartits perquè Andorra és un petit país on una acció política aquí afecta allà. Així que són set governs amb una única finalitat, el benestar dels seus ciutadans, i diferents camins, perquè cadascú té fronts oberts que en suma fan un tot. Ha arribat el moment de l’acció.

 

Josep Mandicó i el seu equip de Govern, que ja sabia que guanyaria aquestes eleccions, tindrà l’obligat paper de satisfer la gran quantitat de vots en blanc. Guanyar les eleccions en aquestes circumstàncies no és tenir carta blanca, sinó assumir la responsabilitat que es governarà per als que els han donat la confiança, i per als que no. La feina més feixuga serà continuar amb la lluita per intentar aconseguir fer més inversions a la parròquia, i una bona negociació de les transferències i competències, aprofitant el bon ‘feeling’ amb el Govern de Toni Martí i Demòcrates per Andorra. L’aposta per l’esquí de competició amb la Copa del Món d’esquí alpí del pròxim mes de febrer, les perspectives de cara a la cita de les Finals de la Copa del Món del 2019 i els números d’Ensisa –especialment aquests, per la seva importància en la butxaca– seran els altres fronts oberts que han d’anar posant la parròquia al mapa de l’actualitat.

 

El principal problema d’Encamp és que el poble tingui vida. Si no es comença per aquí, res s’hauria aprés d’anys anteriors. Sí, Saetde serà un tema recurrent (els acords que agraden a uns i empipen a altres, l’estació, els nous equipaments i la presència de Viladomat fent força...), la gestió del comú i les finances parroquials, però amb uns carrers encampadans absolutament buits de comerços, amb persianes i cartells d’«es ven» o «es lloga», Encamp s’apaga. Revifar aquesta situació és la clau, com ho és posar els ulls a un Pas de la Casa que aspira a tenir més presència en el si de la parròquia. Encamp és un dels motors del país especialment a l’hivern en plena temporada. Més enllà d’això, el ciutadà vol millors qualitats en molts serveis, des de l’autobús comunal per arribar a zones més apartades, fins al manteniment i la cura de tresors com les Pardines, les Bons, alguns passejos que són en clara decadència, el Complex Esportiu i Sociocultural, la gestió dels aparcaments o fer un ús coherent i sostenible de les instal·lacions de Prada de Moles.
 

Parlar d’Ordino és parlar d’Arcalís, perquè el gran pes que té a sobre la parròquia és la milionada que costa el manteniment de l’estació. Reprendre les accions conjuntes amb la Massana ha estat un dels discursos dels dos partits que s’han presentat a les eleccions, així que tornar a sentir un treball conjunt amb Vallnord és possiblement una primera pedra, sense oblidar que els liberals van anunciar que estaven en disposició de tenir més d’un inversor interessat en el projecte d’Arcalís. Ara tocarà seure i estudiar-ho tot, deixant de banda problemes personals i disputes que no beneficien el poble, aliè a la batalla d’egos. A banda del problema econòmic que suposa Ordino-Arcalís per a les arques de la casa comuna, el dia a dia exigeix que es confirmin les propostes que al llarg dels passats quinze dies s’han estat fent. Amb consens, perquè en una parròquia petita com aquesta és fonamental la bona entesa per donar valor a qualsevol acció. Ordino té la clau, a més, de la desestacionalització del país, perquè l’aposta per la muntanya a l’estiu ha arrencat ja fa anys amb un Andorra Ultra Trail que ha de tenir un efecte multiplicador. Pot ser la locomotora per oblidar, a l’estiu, un hivern que cada vegada costa més mantenir.

 

David Baró tornarà a governar quatre anys més. No buscar enemics acèrrims ha estat la seva marca de la casa, i la confiança de la majoria dels ciutadans l’obliga novament a complir amb les seves autoexigències. Projectes que han donat visibilitat nacional i sobretot internacional al poble, com ara els Campionats del Món de bicicleta de muntanya del passat estiu, ben gestionats, han estat una mena d’aval d’una gestió que, per contra, ha tingut la patata calenta a EMAP. Aconseguir recomprar part de les participacions preferents de l’estació, ara en mans d’entitats financeres, serà una de les feines que, a més, l’antic comú es va comprometre a començar a fer abans de final d’any, perquè a més, segons va afirmar el mateix Baró en el seu moment, «seria una solució històrica al problema d’endeutament de la Massana». Més enllà d’això, la Massana necessita també recuperar la vida pròpia del dia a dia, amb més comerços a la seva via principal. La inversió del petit empresari és aquí també la base, i el comú ho ha de tenir en compte.

 

El cor polític del Principat batega a la capital, on la bona o mala feina repercuteix la imatge global. Però el problema és saber si aquest cor batega tant com ho fa l’econòmic. La batalla per intentar posar el nom de la parròquia al centre neuràlgic que se li pressuposa ha de ser l’objectiu final. Els grans projectes es fan en aquest territori –el no-heliport, per exemple–, i l’equip de govern comunal haurà de fer mans i mànigues perquè el pes econòmic vindrà donat pel que passi també amb les transferències i competències. Mai se sap si la barreja de pactes preelectorals serà ara al calaix de l’oblit, o per contra potser passarà a ser una arma en contra de la manera de fer política. Andorra la Vella aspira a veure’s maca davant de la resta. La voluntat política tindrà el seu pes. 

 

Si parlàvem de parròquies com Encamp, o en menor mesura la Massana, que perden pistonada en la seva revitalització interna amb botigues tancades, la palma se l’endú Sant Julià de Lòria, que entre el vial a una part de la muntanya, i Naturlandia a l’altra, s’ofega al mig sense veure sortides tot i que els anys vagin passant. La gestió del parc de neu és fonamental per poder fer aquest efecte sobre la resta del poble, així que la clau és aquesta sense cap mena de dubte. Però el poble és el coll de botella d’Andorra, allà on tot turista acaba estancat en un mar de cotxes cada vegada que hi ha una invasió més o menys important en dates assenyalades. Així que el vial és l’altra resposta. 

 

La parròquia de l’aigua ha de solucionar aquesta qüestió el més aviat possible. Serà el gran neguit del poble perquè existeix el convenciment, social i polític, que no poden tornar a passar situacions com les del passat estiu. Ara bé, Escaldes-Engordany mira cap a altres polèmiques no tancades, com ara Vivand, que funciona però ha d’evolucionar d’acord amb el pas del temps i les necessitats dels botiguers i les demandes dels consumidors, o com la gestió de la zona alta, perquè el descontent és notable i existeix una gran necessitat de sentir-se part del tot que suposa una Escaldes-Engordany cada cop amb més pes. Anant de la mà d’Andorra la Vella, totes dues parròquies poden arribar a fer un front comú vers l’atracció del turisme de compres que tant funciona al Principat. Sense deixar descontents els ciutadans, que ho haurien de ser tot.