Són moltes sensacions amb les que tornen de Sud-amèrica. Principalment porten cansament, acumulat al llarg dels dies per tot tipus de terreny, amb poques hores de son. El Dakar és exigent, i també selectiu. Dels tres andorrans que hi participaven a l’edició acabada de finalitzar, dos van gaudir podent pujar al podi final. Van ser els que van prendre part en un camió, Albert Lllovera i Jordi Ginesta. En canvi, Cristian España va provar a dues etapes per al final el gust amarg d’haver d’abandonar per un problema mecànic, amb tot el que havia hagut de superar anteriorment.
 

Amb el cansament a les cares, i el que es nota al cos però que no es veu a simple vista, tots tres ja han tornat de l’Argentina. Qui no para és Llovera, que inicia ara tota una ronda d’entrevistes. És el més mediàtic, i més després d’haver-se estrenat al volant d’un camió. L’oferta per conduir el Tatra li va arribar molt poc temps abans d’embarcar-lo per travessar l’oceà Atlàntic. Quasi sense haver-lo conduït, va haver d’afrontar el Dakar. «Ha estat molt dur, perquè era un camió de carreres molt exigent. Físicament pensava que no aguantaria, però ho he fet», exposa Llovera, més que satisfet per la ràpida adaptació que va tenir a la nova màquina, amb unes dimensions poc acostumat a haver-les de dirigir, i una potència descomunal. «Després de tres etapes ja anava molt ràpid. No m’ho esperava que fos així», arribant en no res als 140 km/h amb que estan limitats els motors dels camions. En aquests trams, «el mecànic em deia que no estava al Mundial de ral·lis i que afluixés una mica. I també que frenava massa tard».
 

Compta amb experiència d’altres anys en aquest raid.El 2015, per exemple, va acabar-lo amb un buggy. Comparant, aquesta edició «ha estat una mica menys dur que en d’altres ocasions. Hi havia moltes etapes que semblaven de ral·li i a mi, francament, m’ha anat molt bé», el que feia que «dins els trams de pistes estava dels vint primers entre els camions, però a les zones amples em falta experiència i anava més enraderit». En dues setmanes va viure de tot, però «el pitjor moment va ser quan vam passar la nit a les dunes, sense dormir. Ens van haver d’ajudar per arribar al final perquè vam trencar la transmissió de la roda de davant de la dreta».
 

La seva intenció és repetir el 2017. Però «ara mateix no hi penso en l’any vinent. Vull gaudir del que he fet». Té clar que vol competir durant l’any a més de tornar al Dakar, però no valora encara en quina categoria: «No ho sé. Depèn del cotxe o camió que m’ofereixin». El que té clar és que amb l’experiència a Tatra «han quedat molt contents amb el que hem aconseguit. I s’ha format un molt bon equip amb les persones que el composàvem. A més, mai havien tingut tanta repercussió».

 

Gust agredolç per a España / Debutava i es va quedar a les portes de completar la prova. No va ser fàcil. «Des del primer dia vam tenir problemes. La moto no anava fina i no sabíem que passava», afirma España, que es va trobar amb múltiples incidències mecàniques al llarg de l’itinerari. I tot va acabar-se a 18 quilòmetres del final de la segona etapa marató. El motor li va dir prou i a més estava incomunicat. Va esperar a que el remolquessin, però sense èxit. I ja ben entrada la nit, Llovera va passar a prop però no el va veure. «Allà es va escapar qualsevol esperança perquè m’arrosseguessin», afirma. A dos quarts de cinc del matí el van recollir tres aficionats argentins del Dakar que anaven amb un 4x4. Va haver de deixar la moto al desert.
 

Una llàstima, perquè «em trobava bé físicament». No va tenir masses problemes en aquest aspecte: «Estava cansat però a gust. No estava deshidratat ni vaig patir mal d’alçada, com sí que passava a molts d’altres. Porto molts anys seguint el Dakar per televisió i m’esperava físicament estar pitjor, perquè el clima afecta molt, amb els canvis de temperatura, i amb la pluja. Dos dies vaig haver de sortir amb febre». Tot s’ha de tenir en compte i «els canvis de temperatura i l’alçada han afectat més que el recorregut», a més de «la inestabilitat d’horaris, que perjudica bastant el cos».
 

En el recorregut, «la primera setmana es va anar molt ràpid i va haver-hi molt poca navegació. A la segona es va complicar tot més». L’any vinent té la intenció de tornar-hi, però amb millores. «Tenim intenció d’anar-hi. Torno trist per haver-me quedat a només dues etapes del final i vull demostrar que puc estar entre els trenta primers. Si segueixo a Sukuki s’han de canviar moltes coses de la moto».

 

Ginesta, molt crític / Són 25 Dakars els que té a les esquenes. L’any vinent en vol sumar 26. Ginesta està  «content per acabar, que és l’important», però es queixa de forma ostensible de l’organització, molt diferent a la de passades edicions: «És de llarg el pitjor Dakar que he fet. Ha estat molt estrany, amb només dues etapes de debò del que és un Dakar. El bivac estava molt malament també i el menjar i els banys, un desastre. Semblava que estigués fet per gent no professional. Hi ha hagut molta gent que s’ha queixat».