Alex DeLarge és un dels criminals més cruels i mesquins del cinema. El seu aspecte angelical encara el fa més temible, ja que darrera dels seus enormes ulls blaus s’amaga un psicòpata que mata, viola, roba i apallissa. I, a sobre, beu llet i escolta Beethoven. Un monstre. / Per ESTHER JOVER MARTIN

Stanley Kubrick (atenció, parlem d’un dels mestres del setè art) va voler rodar una pel·lícula de cada gènere. Entre la seva filmografia trobem terror (El resplandor), guerra (Senders de glòria), història (Espartac), ciència-ficció (2001: Una odissea a l’espai) i, fins i tot, humor (Dr. Strangelove). I la violència no podia faltar. Kubrick va adaptar la novel·la A clockwork orange, publicada l’any 1962 per Anthony Burgess, per rodar un film violent i desagradable, ple de sàtira, cinisme, metàfores i mala llet, que ha esdevingut una obra mestra del cel·luloide.
 

Veure La taronja mecànica és una experiència estranya perquè, d’una part, et repulsa tanta violència explícita, i d’altra part, t’atreu la seva bellesa visual i la música que l’acompanya. Perquè el cruel DeLarge és un fanàtic de Beethoven, i després d’una nit de crim es relaxa escoltant la Novena simfonia del mestre alemany.
 

La pel·lícula és una distòpia que s’ambienta en una Gran Bretanya en un futur indeterminat, amb una estètica pop i molt anys 70 (la pel·lícula es va rodar l’any 1971). El vestuari dels personatges es mereix un capítol a part, com l’uniforme de la banda d’Alex, els drugs: impecablement de blanc, elàstics, barret bombí negre, botes negres i un ridícul braguer per sobre dels pantalons. El líder, a més, es col·loca en un ull unes pestanyes postisses que encara el fan més inquietant. Els estilismes de la mare del protagonista també són dignes de menció.
 

La pel·lícula té dues parts ben diferenciades. Si no han vist el film, deixin de llegir perquè els rebentem l’argument. La primera part se centra en Alex i la seva banda, que es dediquen a la ultraviolència, sense cap mena d’empatia per les víctimes. Violen, apallissen, roben... Són nens capritxosos que no saben fer res més que passar les hores, entre agressió i agressió, al Korova Milk Bar, on beuen Moloko Plus, un combinat a base de llet i drogues sintètiques que se serveixen del pit d’una de les moltes figures eròtiques del local. De fet, Alex té una vida còmoda: viu amb els seus pares en un pis acomodat, entra i surt quan vol, ningú li demana comptes i, a sobre, no va gairebé mai a l’institut.
 

L’espiral de violència, però, acaba amb un mal final. Dos dels membres de la banda li qüestionen el lideratge i ell els quadra amb una pallissa. Però els drugs es vengen i, en un atracament en una casa, la víctima es defensa i Alex l’ataca amb una escultura contemporània de molt valor que, en realitat, no és res més que un fal·lus gegant de marbre. Alex colpeja la dona amb l’escultura fàl·lica, en un brillant gest de Kubrick, que se’n fot de Déu i sa mare... 
 

Els col·legues traïdors han avista la Policia, que atrapen DeLarge, l’empresonen i el condemnen per assassinat, ja que la dona mor a causa del cop. A la presó, DeLarge s’assabenta d’un mètode experimental per reeducar criminals, i s’ho fa venir bé perquè el provin amb ell. I aquí comença la segona part del film, en què l’assassí és sotmès a una tortura psicològica que consisteix en obligar-lo a veure imatges d’extrema violència, amanides amb la Novena simfonia de Beethoven, fins que DeLarge es posa malalt i convulsiona davant de qualsevol acte violent. I quan sent Beethoven, el seu músic favorit.
 

Per tant, DeLarge no s’ha curat, no s’ha reinserit, segueix sent el mateix fill de puta que abans però ara és incapaç de cometre cap acte violent perquè, automàticament, se sent a morir. Ara és quan el karma li torna les males passades a DeLarge: a casa, els seus pares, molt afligits, no s’hi pot quedar perquè han llogat l’habitació a un noi que actua com el fill perfecte, pel carrer es troba un vagabund al qual quasi mata d’una pallissa i un grup de sense-sostre l’intenta matar. El rescaten dos agents de Policia que, en realitat, són dos exmembres de la banda, els que el van trair, i aprofiten per pegar-lo i deixar-lo mig mort. Acaba sent acollit en una casa en què no recordava que van robar i violar. Una de les víctimes, que va quedar postrat en cadira de rodes –ens assabentem que la dona va morir temps després– el reconeix i aprofita per venjar-se, sotmetent-lo a escoltar Beethoven a tot drap fins que Alex, desesperat, es llença per la finestra...
 

El final, ben merescut, d’Alex? Doncs no, perquè no mor, queda mal ferit i, a sobre, és considerat una víctima del ministre de l’Interior, que ha experimentat amb ell. Del cas se’n fa ressò l’opinió pública però lluny de veure Alex com el monstre que és, el delinqüent rep totes les atencions mèdiques, els seus progenitors li supliquen el perdó i ell es permet menysprear-los, l’home que l’havia segrestat –que era una víctima d’Alex i la tropa– és defenestrat i ignorat, i el ministre en persona, per rentar la seva imatge, li promet una gran vida quan surti de l’hospital si diu a la premsa que tot està perdonat.
 

Dit i fet. L’angoixant film acaba amb un Alex triomfant, que ha superat l’experiment i torna a ser l’ésser cruel i menyspreable que, de fet, mai ha deixat de ser, i s’imagina a si mateix en plena festa orgiàstica mentre una colla d’espectadors l’aplaudeix. 
 

Ni reinserció ni penediment. Trist. oi?