PUBLICITAT

Andorra la Vella

Dos herois tricolors

Albert Llovera i Lluís Marín aterren a Andorra i desgranen com van viure el el 25è lloc al Dakar i el podi a Feldberg, respectivament

Per Iván Moure

A l’esquerra, Lluís Marín ahir a la seu de MoraBanc. A la dreta, Albert Llovera en plena xerrada a la seu de Crèdit Andorrà.
A l’esquerra, Lluís Marín ahir a la seu de MoraBanc. A la dreta, Albert Llovera en plena xerrada a la seu de Crèdit Andorrà. | Tony Lara / ANA
Albert Llovera i Lluís Marín han ocupat la primera plana de l’esport andorrà en el primer mes del 2016 per les seves impressionants actuacions al Dakar 2016 i la Copa del Món de surf de neu, respectivament. El pilot minusvàlid, pel seu 25è lloc en una categoria nova per a ell com és la de camions, i el rider de la Federació Andorrana d’Esquí (FAE) pel podi aconseguit a Feldberg el diumenge passat. 
 
Tots dos ja estan a Principat després de les fites aconseguides, que sense dubte passaran a la història de l’esport andorrà, i ahir van voler desgranar les seves impressions. Cadascun a la seu del seu patrocinador principal. Llovera, a Crèdit Andorrà; Marín, a MoraBanc.
 
Llovera, com sempre, es va esplaiar amb les seves anècdotes peculiars i va reconèixer que ja només arribar a Rosario i ser un finisher, «no m’ho esperava ni jo». «Com diu l’acudit… Què fan un belga [el seu copilot], un txec [el mecànic] i un andorrà en un camió? El Dakar! D’inici no ens enteníem, és difícil barrejar la sang calenta I llatina que tinc jo amb la de dues persones de l’Est. Però al final vam acabar sent un equip», resumeix Llovera per apuntar a la clau de l’èxit. Principalment perquè els primers dies va estar a punt d’abandonar. «Els comandaments anaven massa durs i els meus braços no aguantaven». Després de mil i una proves, de discussions entre ells i amb els directius de l’equip van acabar solucionant el problema, tot i que allò els hi va costar «una pèrdua de vuit hores» en les dues primeres etapes. «Per això vam acabar els 35ns. Però la resta d’etapes voltàvem entre el 24 i el 27. Aquest hauria estat un resultat més just».
 
Llovera admet que a les etapes de Bolívia li va agafar «mal d’altura», que allà també li van perdre «una bossa amb roba i els estris necessaris per fer pipí i caca». «Estava realment cardat», deia entre riures, «però ho vaig superar». A les etapes finals, ja per inèrcia, s’ho va passar d’allò més bé, amb conduccions tipus ral·li –«no s’esperaven que anés tan ràpid però és que amb una màquina de 2.000 voltes i 920 cavalls... Anava a gust», va confessar– fins arribar a Rosario. I el que pintava que seria una edició de màxima duresa va ser la que més el va fer gaudir. «Fins i tot tenia dutxa i em podia canviar al camió. I una tenda de campanya més gran que la de la resta de l’equip, que jo deia que era un ‘loft’. Vam acabar tots encantats, ells de mi i jo d’ells. I ara que estic a Andorra, quan vaig pel carrer la gent m’abraça».
 
«M’havia plantejat no anar-hi»
 
Tal i com sona. Lluís Marín arribava a la cita de Feldberg sense haver-se recuperat de la lesió a Montafon de principis de desembre i va admetre que es va plantejar no córrer. Però anava cinquè en la general de la Copa del Món, era una cita doble –«si fos una, no hagués anat», va admetre– i el circuit, molt curt –d’uns trenta segons–, va acabar participant... I repetint el que havia fet a Valmalenco fa quatre anys. «Als entrenaments no feia malament perquè estava massa a la defensiva, tothom m’ho deia, però corria sense pressió, vaig canviar la mentalitat i ja a les classificatòries vaig fer el sisè. Veia que podia alguna cosa important...» i així va ser.
 
A Marín tampoc li ha sorprès aquest podi. «Fa quatre anys treballava perquè això arribés i aquesta vegada sabia que arribaria perquè he estat diverses vegades a prop». Li queda, però, una assignatura pendent: «He estat el segon dels perdedors. No em quedaré del tot content fins que no guanyi una carrera».

Comenta aquest article

PUBLICITAT