PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

The Matrix

Una obra que per a alguns frega la filosofia, i per d’altres només és una pel·lícula d’acció i ciència ficció.

Per RAFA MORA

Ens hem de situar en 1999, quan els joves i no tan joves d’aquell any entrem al cinema a veure una pel·lícula de la qual se n’havia parlat molt bé, massa bé, i això feia augmentar les expectatives, amb el perill que això suposa sempre... El que ens vam trobar va ser una obra que frega la filosofia i una espectacularitat visual que treu l’alè. És a dir: va més que complir. Va saciar.
 
Veure volar en la primera escena Trinity, una dona vestida de cuir amb una enorme elegància, ajustada, cabell curt amb gomina, negre absolut, congelada en l’aire mentre la càmera gira al seu voltant per oferir l’escenari complet (els il·lusionants 360 graus), amb aquella postura de Karate Kid, braços en l’aire i puntada de peu preparada, és un dels moments genials que et deixa clavat a la butaca. Mentre agraeixes als directors valents que en la primera escena et captiven, penses: ai, que gaudiré.
 
Matrix és un compendi de magistrals usos de la imatge, de l’estètica i el disseny, amb efectes aquosos que són els petits detalls que li donen (sempre) color a qualsevol obra mestra, i un repartiment de recursos que fa que l’espectador no surti del cinema saturat, o el que és més important, permet que amb el pas del temps continuï sense cansar tanta filigrana visual.
 
D’exemples al respecte tenim aquest de Trinity al principi del film, però també l’espill en què es mira Neo que sembla una placa de mercuri, o l’espectacular batalla contra l’allau de bales que un agent li estiba a dalt del tot d’aquella finca en què es decideix la trama. Aquell ball de Keanu Reeves contra la gravetat posant els seus genolls més enllà del límit del creïble esquivant les bales és ja una de les icones del sèptim art per a la resta de la Història. Qui no l’ha imitat enmig de la pista d’una discoteca mentre retumba Rammstein en el teu cap?
 
La pel·lícula, però, té fidels apassionats i enemics acèrrims perquè és un film d’acció i ciència ficció que, per contra, obliga l’espectador a pensar. Pensar què és Matrix. Alguns fins i tot s’atreveixen a dir que la pel·lícula és filosofia pura, i no hi ha tampoc qui amaga que és la translació a finals del segle XX del Mite de la Caverna de Plató, aquell debat entre el que és real i el que no, el que vivim i el que no, el que veiem i el que no. Pensin. No anirem molt més enllà de recordar les influències del màgic d’Oz, d’Alícia al país de les meravelles –«segueix el conill blanc», li diuen a Neo–, o de la referència a la mitologia amb Morfeo, el déu grec dels somnis, amb un Laurence Fishburne que s’encarrega de fer seva una escena dificilíssima com és situar dos actors cara a cara amb un sofà enfront de l’altre i, amb tot, carregar-la de força amb una explicació de l’essència de Matrix –un programa d’ordinador que no és el món real– i un meravellós joc d’elecció de la pastilla bona: tu diràs, blava o vermella, mentre Neo es reflecteix en les seves ulleres de sol sense patilles. Depèn de quina es prengui, Neo decideix si romandre on és en el món artificial, o passar-se al món dels vius per intentar recuperar la Humanitat. Perquè ell és l’Elegit (amb majúscules).
 
Matrix, que tot ho envolta, és un sistema operatiu creat per les màquines que han acabat per guanyar la guerra als humans. Aquests van «arrasar el cel», recorda Morfeo mirant cap amunt mentre els núvols negres esclaten. Les persones van caure en l’excés d’utilització dels recursos naturals i també en l’abús de la tecnologia, que se’ls hi va girar en contra. L’evolució a la Intel·ligència Artificial provoca la revolta de les màquines, i aquestes acaben dominant la Terra subsistint de l’energia del cos dels humans, als quals cultiven com carabasses. Això els dóna la força per viure la seva vida, mentre molt pocs humans lliures sobreviuen en les profunditats del planeta, mentre altres, els pocs, es dediquen a lluitar contra la tirania. La resta d’humans, ignorants, passegen les seves vides per Matrix pensant que viuen la realitat que no existeix. Pensin.
 
A partir d’aquí, aquells que formen part de la rebel·lió lluitaran per salvar els humans, i Neo sembla ser l’Elegit per liderar aquesta tasca. És un hacker que pensa massa i pensa bé, tan bé, que Morfeo, líder zen de la tropa, creu amb ell amb una fidelitat que l’arrossegarà fins al límit de la seva vida. El grup que formaran amb Trinity i fins i tot Cifra o Tank, té consistència tot i alguna traïció, i fins i tot pensant que a prop del nucli del planeta, «on encara fa calor», diuen, sobreviu la ciutat Zion plena d’humans amagats de la tirania de les màquines.
 
Menció especial cal fer a l’actuació d’Hugo Weaging (l’actor d’Elrond, l’elf d’El Senyor dels Anells), que encarna al duríssim agent Smith. Pausat, sec, immutable, fa por pel potencial que transmet. És el contrapès perfecte a l’elenc de personatges de la ‘part bona’ de la història. I un pes important per no oblidar que de fàcil no hi haurà res.
 
Què volen que els hi digui, Matrix va ser un shock per a la nostra imaginació. Neo: «Per què em fan mal els ulls?».  Morfeo: «Perquè mai els havies utilitzat». Ah, caram, la vida aquella no era vida, sinó que aquesta és la real perquè la realitat no és això, sinó l’altra. O entenen? No cal. Agafin i entrin en aquesta aventura que els farà vibrar. «Què és real? Com defineixes real? Si parles del que pots sentir, del que pots olorar, provar i veure, allò real són impulsos elèctrics que el teu cervell interpreta». 

Comenta aquest article

PUBLICITAT