Les principals atraccions del Dakar, el raid més mediàtic del món, són els pilots i el terreny. És el que les imatges mostren arreu. Però al darrera hi ha una tasca important per a que tot funcioni correctament. No només a nivell organitzatiu, sinó també en els equips. I més encara els que no porten una estructura professional, la majoria dels que hi participen. Cristian España aquest any ha viscut la primera experiència al ral·li, acompanyat de Blai Jané i Albert Veiga.
 

Si els pilots les viuen de tots colors al llarg de les dues setmanes a Sud-amèrica, els equips no són menys. I encara més si es tracta d’un organigrama no professionalitzat. La primera nit a Jané li va tocar dormir a una dutxa transportable per un error d’intendència. D’anècdotes en tenen unes quantes per explicar. «Crec que hem fet un Dakar real. Hem dormit al terra i en una base militar, amb ratpenats i mosquits», exposa Jané. Amb Veiga cada dia, amb el roadbook en mà, havia de realitzar les etapes, sortint després que els pilots i no sempre podien arribar abans que ells. «A part de la dificultat del terreny i el temps ens trobàvem cues, trànsit i ramats d’animals a la carretera. Passàvem per pobles i la gent ens parava». A més tenien la velocitat limitada i si superaven els 80 km/h eren sancionats. El gran públic es fixa només en el que fan els pilots, que són els que apareixen als mitjans. «Nosaltres dormíem unes quatre hores i el dia que més cinc, però el cansament físic i mental no hi era per la pujada d’adrenalina que portàvem només pel fet de ser allà».
 

El suport a España abans i després de la cursa era vital. «Al matí es tractava d’animar-lo, que mantingués la màquina i no es precipités», i «quan acabava l’etapa es tractava de deixar-lo tranquil pel sobreesforç que havia fet a nivell mental i físic. Després, quan ja es trobava més relaxat, parlàvem de com s’havia sentit». Una ajuda que el pilot agraïa. «Som dos amics seus. Els equips acostumen a portar professionals, però nosaltres som més fiables dels que ells tenen». En els trajectes es trobaven amb la realitat d’alguns indrets de Sud-amèrica. «Al passar pels pobles vèiem la realitat del que la gent esperava, sobretot a Bolívia. Et demanaven atenció», volíen que els fessin fotos, sobretot amb els nens, perquè és tot un esdeveniment el pas d’una caravana d’aquest tipus pel seu territori, en zones on no hi ha massa moviment. I fins i tot en ocasions els demanaven menjar els infants: «Veure aquestes coses toca molt. Quan et trobes coses així afecta de veritat, perquè portes molt cansament a sobre i ets més vulnerable».
 

La intenció és tornar l’any vinent, encara que en aquesta ocasió si econòmicament és possible «llogarem una furgoneta o una caravana» per no haver de dormir al terra i està a cobert. Les condicions amb que es troben en dues setmanes són dures, però «tot el que hem treballat durant l’any ho estàvem vivint». Amb España tornaran a repetir l’experiència, perquè «sap que no el defraudarem». I pel que ha pogut veure i viure pels llocs per on han passat, es «estem oberts a qualsevol iniciativa solidària» per ajudar als que tenen necessitats. El Dakar és tota una experiència. I enganxa: «L’espineta de la prova se’ns ha quedat encara més endins per tornar-hi».