PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Tootsie

Dustin Hoffman, en una doble actuació superba, potencia el guió i gestiona a la perfecció els ‘gags’

Per Iván Álvarez

Tootsie
Tootsie | El Periòdic
Una pel·lícula pel record sostinguda per un estratosfèric Dustin Hoffman, capaç de brodar la seva doble interpretació. El menut actor venia de facturar Kramer contra Kramer (1979) i joies com Todos los hombres del presidente (1976) van servir per arrodonir una incipient carrera que va començar amb genialitat, amb la inoblidable El Graduado (1967). A Tootsie (1982) Hoffman sap potenciar el guió i gestiona a la perfecció tot el seguit de gags i situacions que planteja la cinta. 
 
Sota la batuta del gran Sydney Pollack, Tootsie arrenca amb força. Una sèrie d’elements per al maquillatge femení i unes peculiars classes de teatre ens auguren que estem davant d’una comèdia en la qual el protagonista s’ha de transvestir en dona de mitjana edat per poder aconseguir un treball en el nociu món de l’espectacle. El film aprofundeix per primera vegada en la història en la capacitat que té una dona de caràcter per fer-se un buit allà on vagi. Encara que aquesta dona de caràcter resulti ser un home.
 
Hi ha alguns casos de transvestisme en la història del cinema. Si mirem enrere vam rescatar, per exemple, a Cary Grant vestint-se de dona a la fabulosa La novia era él (Howard Hawks, 1949) o quan Jack Lemmon i Tony Curtis es van disfressar en Some like it hot, traduïda al català com Ningú no és perfecte (Billy Wilder, 1959). En aquest cas, el transvestisme no comportava una sèrie de situacions de repulsa al masclisme sinó es pretenia la comicitat i la implicació amb l’espectador.
 
Molts són els exemples de la situació inversa. Dones que es transvesteixen en homes per poder entrar en un món dominat per l’anomenat «sexe fort». Julie Andrews també va passar per maquillatge per convertir-se en Victor en la comèdia de Blake Edwards Victor o Victòria, de resultat incert. Desenes de produccions s’han preocupat d’aquesta temàtica.
 
Però cap ha reivindicat el poder de l’home, el poder del masclisme en un món tan cruel com el de l’espectacle com Tootsie. Amb un guió sublim ple de situacions totalment absurdes, trobem també la nota d’un inesperat romanç, una petita dosi de drama i la conseqüent crítica a un conjunt de persones que discriminen pel simple fet de ser una dona. Michael Dorsey, el protagonista, és un actor frustrat. Un home amb el qual ningú vol treballar pel seu complicat caràcter. Un destorb per al teatre, per al cinema i per a l’espectacle. El seu agent no té ofertes i ningú el vol contractar per participar en cap dels seus projectes. La seva vida, però, canvia quan decideix donar-li un gir a la seva vida i provar sort en la seva pròpia professió, però vestit de dona. Tal com sona i tal com raja.
 
No esdevé, ni molt menys, en una jove atractiva dels anys 80, de cintura alta, rossa, esvelta, un estereotip, d’altra banda, meravellosament encobert a la figura de Jessica Lange. Tot el contrari. És una dona baixeta, miop, que es maquilla a casa seva. Vestits llargs, permanent als cabells. Però demostra tenir caràcter i el coratge suficient per enfrontar-se a tot el món cruel, discriminador i inhumà que representa l’espectacle. Fart de representar clixés, Michael Dorsey es converteix en Dorothy Michaels, que serà contractada per a un paper de repartiment en una telesèrie dirigida per un tirà. A partir d’aquí, Dorothy esdevé en heroïna que ha de lluitar contra l’amor que sent per Julie. En un magnífic monòleg final improvisat en el seu telesèrie, descobreix la seva veritable identitat i broda un final apoteòsic. La pel·lícula va guanyar un Oscar a la millor actriu de repartiment per Lange, en una edició col·lapsada per Gandhi.

Comenta aquest article

PUBLICITAT