Ja hi firmo: si s’ha d’acabar el món, que ho faci com a ‘Melancholia’, el film hipnòtic de Lars von Trier. Que m’engoleixi el planeta Malenconia, amb l’emotiu preludi de ‘Tristan i Isolda’, de Wagner, de banda sonora

Què li passa a la Justine? Ho té tot. És intel·ligent, té una bona feina creativa on, a més, l’ascendeixen, és rica, preciosa i s’està casant amb l’home perfecte. Però, perquè no és feliç?  Té l’estranya capacitat d’engegar-ho tot a rodar, fins i tot el dia del seu sonat casament, que li ha preparat minuciosament la seva germana gran, la Claire, la mare, l’esposa, la filla perfecta. La Justine cau en una profunda depressió i, incapaç d’aixecar-se del llit, és acollida a casa de la Claire. I mentre les germanes lluiten contra els seus monstres, un planeta, Malenconia, apareix a l’òrbita terrestre. Els científics diuen que els habitants de la Terra poden estar tranquils, que Malenconia passarà de llarg... Però no ha fa, i a mesura que el planeta s’acosta, la Justine es refà, es carrega d’energia, es desperta, i consola la seva germana davant del final imminent. 
 

Melancholia és una pel·lícula escrita i dirigida per Lars von Trier, el polèmic director danès que és estimat i detestat a parts iguals, però aconsegueix la unanimitat en un aspecte: no deixa ningú indiferent. Von Trier és l’autor de films com Nymphomaniac (2013), The idiots (1998), Breaking the waves (1996), Antichrist (2009), que acaba de ser prohibida a França, Dogville (2003) i Dancer in the dark (2000). 
 

La malenconia és una malaltia, la incapacitat de gaudir, de ser feliç, i és el que pateix la Justine. Per contra, la seva germana, la de la família perfecta, no entén la situació. De fet, les persones que pateixen una depressió o un trastorn mental són, sovint, incompreses. Però a mesura que el planeta Malenconia s’acosta a la Terra els papers s’intercanvien: la família perfecta de Claire s’enfonsa, el pànic entra a la llar, i la Justine s’enforteix, pren les regnes de la seva vida, i ajuda la seva germana i el seu nebot a esperar el final d’una manera digna. I preciosa.
 

Melancholia és un film d’una estètica impecable, amb dos tons diferenciats: els ocres de la primera part, dedicada a les noces de la Justine, i els verds i els blaus, a la segona part, dedicada a la Claire. L’escena inicial, en què Von Trier ja revela que Malenconia desintegrarà la Terra, és una síntesi del que ens espera: la narració calmada, lenta, el no-res, l’esperar el desenllaç inevitable i, a més, a ritme de l’emocionant preludi de l’òpera Tristan i Isolda de Richard Wagner. Una altra escena visualment fascinant és en la que la Claire espia la Justine, despullada, deixant que la llum que desprèn Malenconia la penetri per tots els porus de la pell. Malenconia és el seu Sol, la seva energia.
 

Les protagonistes del film són Kirsten Dunst (Justine) i Charlotte Gainsbourg (Claire), actriu fetitxe de Von Trier que ha protagonitzat Antichrist i Nymphomaniac. El paper de Justine l’havia d’interpretar Penépole Cruz, però, i afortunadament, va abandonar el projecte per rodar, ni més ni menys, que Pirates del Carib. La mirada perduda de Dunst aporta una profunditat al personatge de Justine que és impossible imaginar-se ara Cruz en la mateixa tessitura. De fet, Dunst es va endur el premi a la millor actriu al Festival de Cannes 2011 i va ser nominada en altres festivals de cinema. La pel·lícula també es va emportar diversos premis i nominacions.
 

Melancholia és un film de ciència-ficció, però alhora poètic. Tampoc és estrany que els directors es posin sensibles quan retraten temes de ciència-ficció, com l’espectacle que suposa 2001: Una odissea en l’espai (Stanley Kubrick, 1968) o el comiat del replicant Roy a l’al·lucinant Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Per cert, que Roy Batty, un formidable model Nexus 6, va néixer el 8 de gener del 2016. Però de tot això ja en parlarem en un altre quadern de cinema. Gaudeixin de l’apocalipsi.