PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Sentir-se segura a més de 100 km/h

Grandvalira farà servir 16 km. de tanques per blindar la pista Àliga a la Copa del Món femenina d'esquí alpí del pròxim 27 de febrer

Per Iván Moure

Dos operaris del Tarter instal·lent una xarxa A a la pista Àliga, ahir.
Dos operaris del Tarter instal·lent una xarxa A a la pista Àliga, ahir. | Grandvalira
A uns 120 km/h de velocitat punta i una mitjana d’uns 100 en els prop d’1 minut 20 segons que poden trigar les Vonn, Shiffrin, Gut, Worley o Gutiérrez en completar els més de 2.300 metres del supergegant de la Copa del Món, una caiguda sempre pot resultar imprevisible. El risc també és part de l’esquí alpí d’alta competició. No hi ha una garantia d’un 100% , però sí d’un 90% de què un accident acabi en no-res gràcies a les tanques de seguretat, que també ajuden a que elles, les cracs, se sentin més segures.
 
Les tasques per blindar la pista de l’Àliga que acolliran un supergegant i una combinada alpina el el 27 i 28 de febrer vinents van començar dilluns i duraran deu dies. No és una feina gens fàcil perquè s’han de distribuir al llarg de tota la superfície de competició uns 16 quilòmetres de xarxa i cal coordinar més d’un centenar de persones. «A l’estiu del 2014 va venir un homologador enviat per la FIS [Marcus Murnnan] per avaluar el terreny i poder fer un diagnòstic de què cal i com s’ha de fer», explica el director de cursa, Jordi Pujol, sobre l’inici del procés de seguretat.
 
Amb les proves de velocitat augmenta considerablement el risc. Murnnan va dictaminar multiplicar per dos el material de seguretat per a l’Àliga respecte a l’Avet de Soldeu 2012. Així que seran més de 15 km. en xarxes els que calen, que això també és tot un món.
 
Perquè hi ha dos tipus: la xarxa A, que consisteix en una estructura fixa que va penjada en uns suports, quatre metres d’altura i una tela lliscant perquè els esportistes no es quedin enganxats; i la B, que es col·loca arran de terra, té dos metres d’altura i se subjecten amb pals cada 70 centímetres, aproximadament. «La B és per zones de menys perill i porta doble capa mentre que la A és triple i més fiable», matisa Pujol.
 
De xarxa A, valgui la redundància, cal tan sols un quilòmetre per a l’Àliga. Es posarà un tram al túnel, de banda a banda, un altre des de la zona del Circus al Curvone a mà esquerra i un últim fins a l’arribada per la dreta. «Són zones de barrancs o arbres en les quals cal la màxima seguretat possible per minimitzar riscos». I de la B hi ha 15 km per a la resta de les zones, sempre a banda i banda de la pista.
Per si aquest xou no és suficient, per fer tot això cal treure els canons de neu, pel perill de les esquiadores de topar amb algun d’ells i també perquè no queden bé per a la retransmissió televisiva. No és feina fàcil, perquè s’han d’extraure una trentena.
 
I, s’ho creguin o no, encara hi ha espai a la pista per conviure amb els muntadors dels cables de televisió, que com conviuen amb les xarxes requereixen una bona coordinació per no deixar en quadre als prop de 70 milions d’espectadors que estaran enganxats a la televisió o per no posar la vida de l’esquiadora de torn que està baixant  en perill.
 
Quan estigui tot a punt, dos dies abans de la cursa, anirà un delegat tècnic de la FIS en pla policia per buscar defectes. «Tot sigui per minimitzar els riscos, aquesta feina ha de ser impecable»,  accepta Pujol. 
 
Però amb aquest perill encara quedarà un últim possible escoll: el vent. «Si bufa a més de 150 km/h no hi ha res a fer amb la xarxa B, per molt que la fixis», reconeix el director de cursa. «Però si para, l’endemà ja ho tindríem de nou a punt per a la competició. Ja tenim experiència en això». A Soldeu 2012 ja va passar això però per motius com aquests Grandvalira s’ha guanyat els respectes de la FIS. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT