Aterrava al Principat amb un cert neguit davant un panorama i un públic desconegut, però aviat va saber ficar-se l’heterogènia platea de l’Auditori a la butxaca. Anni B Sweet va desplegar totes les seves armes gairebé des de la intro, i tot i estar acostumada a presentar cadascuna de les seves cançons, no va ser fins el tercer tema quan va començar a espolsar-se la seva timidesa. 

L’artista espanyola, arropada per la seva banda, va aconseguir treure brillantor a la nit amb una gran posada en escena i una aclaparadora mostra de calidesa, dolçor i suavitat, que va maridar amb encert amb rauxa, energia i el seu habitual savoir faire. L’excel·lent acústica de l’Auditori esdevenia en la parella perfecta per Anni i la seva banda i, poc a poc, anaven caient els temes del seu darrer disc, Chasing Illusions, amb Beginner, Knives, Onyx Stars. Era el preludi perfecte per deixar pas a At home, Motorway i Getting older, just abans de mostrar-se durant uns minuts cara a cara amb el públic i sense la banda. 

Anni s’anava traient la timidesa a cops de guitarra i no va necessitar gaire temps per comprovar que s’exposava a un públic agraït, tot i que l’Auditori no va acabar d’omplir-se.

Va ser en aquest punt, quan l’artista va agafar el micròfon, abans de Locked in verses i va afirmar que «us he de reconèixer que teniu un país supermaco i vosaltres mateixos sou conscients i ho sabeu, perquè tothom ho diu». No eren paraules gratuïtes ni per buscar l’aplaudiment fàcil. No li feia falta.

En el moment que va tornar la banda a escena, Anni va desgranar Dare to love, Never, Watch me shoot you – «una cançó que m’ha servit per matar el meu costat dolent»–, Oh I oh oh I, del seu primer treball Start Restart Undo i on va demanar ajuda del públic a fer les veus sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Ridiculous games 2060, un dels temes més celebrats del seu segon disc, Oh, Monsters! va ser el punt i apart de la vetllada, abans de tornar per la porta gran a facturar dos cançons més en forma de bis i de regal. 

Un anunci de Mc Donald’s va popularitzar la veu de l’Anni a Espanya, més enllà dels cercles de l’indie. La seva versió del Take on me del grup noruec dels anys 80, A-ha, que adornava aquell anunci, va tenir la culpa i aquesta, precissament, va ser l’esperada píndola que va mostrar en l’última etapa del concert. Drive va baixar el teló d’una hora i mitja que la malaguenya va certificar com «la primera de la que espero siguin moltes visites a Andorra».

Encara amb un somriure als llavis i sorpresa per la reacció de la gent, Ana López, el seu veritable nom quan baixa de l’escenari i torna a enfundar les seves guitarres, va tenir temps de signar autògrafs, fotografiar-se amb la gent que, com ella, es va voler acomiadar amb un sincer gest de gratitud.