És un mite la gelosia malaltissa de Salieri cap a Mozart? Va provocar ell la mort prematura del geni? Veritat o llegenda, el cert és que la presumpta rivalitat entre els dos compositors va generar una obra mestra, ‘Amadeus’. Des d’aleshores, Mozart no ha tornat a riure igual.

Fa un parell de setmanes, el musicòleg i compositor alemany Timo Jouko Herman va localitzar, a la llibreria del Museu Nacional de la Música de Praga, una cantata composada per Antonio Salieri (1750-1825) i Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791) per celebrar la recuperació de la soprano anglesa Nancy Storace (1765-1817), obligada a retirar-se temporalment dels escenaris per motius de salut. La troballa es titula Per la Ricuperata Salute di Ophelia, i va ser escrita el 1785 per a la seva execució a quatre mans, amb lletra de Lorenzo Da Ponte, llibretista habitual de Mozart, com l’òpera Les noces de Fígaro, protagonitzada per Storace. Per tant, què hi ha de cert en la rivalitat entre els dos compositors? Eren enemics íntims?

Mozart va morir el 5 de desembre de 1971, amb 36 anys. Feia mesos que el compositor advertia a la seva esposa, Constance, que estava sent enverinat, però ella no el va creure. De seguida va començar a circular el rumor que havia estat Salieri qui l’havia emmetzinat. L’any 1823, Salieri es va intentar suïcidar després de confessar, presumptament, que ella havia matat Mozart. Des d’aleshores es va donar per cert que el compositor austríac havia estat assassinat pel seu rival. Salieri va morir el 1830, dement i hospitalitzat.

Tan sols cinc anys després, el novel·lista rus Alexander Puskin va escriure una peça teatral breu sobre Mozart i Salieri, en què es conta com el segon convida a sopar el primer i l’enverina. L’any 1897, el compositor Nikolai Rimsky-Korsakov va adaptar el text dramàtic a una òpera d’un sol acte.

Un segle més tard, l’any 1979, el dramaturg britànic Peter Shaffer (1926) va escriure Amadeus, l’obra que el cineasta txec Milos Forman (1932) va adaptar al cinema l’any 1984, amb guió del mateix Shaffer. La pel·lícula Amadeus va triomfar aquell any amb una llarga nòmina de guardons, entre els quals hi ha  vuit premis Oscar, inclosos els de millor film, direcció, guió adaptat i actor (per a F. Murray Abraham, l’intèrpret de Salieri).

A Amadeus, Shaffer-Forman no narren l’assassinat de Mozart per part de Salieri. Tot és més subtil. Salieri és (i era) el compositor més destacat de la cort vienesa, amb l’emperador Josep II d’Àustria al tron. Un home recte, cast, treballador, exigent i devot, que implora a Déu que li mantingui les seves facultats de músic. Però a la cort arriba un jove geni, amb una facilitat innata per tocar el piano i compondre meravelloses peces, que alhora és un excèntric, un faldiller, un extravagant i un babau. Un cop baix per a Salieri, que veu com la fama de Mozart puja com l’escuma.

Al compositor veterà el menja l’enveja, la ràbia, la impotència... No tant per l’èxit de Mozart sinó pel do amb què ha estat premiat. Ell, tan beat, i Mozart, tan irreverent... Salieri no entén com un cretí com el jove compositor austríac pot estar dotat de tan grans facultats, i ell, que porta tota la vida treballant, desvivint-se per la música, esforçant-se, només ha aconseguit ser un compositor mediocre.

Forman retrata un Mozart innocent, sense malícia, i una mica ximplet, amb un riure cridaner i enganxós. El jove músic és un noi lluminós, alegre, extravertit, simpàtic, mentre que Salieri és fosc, gris, seriós, estricte... Mozart aprecia Salieri, creu que són amics, i l’altre es debat entre l’admiració més profunda i l’odi que neix de la gelosia insana.

Mort per esgotament

Però a Amadeus Salieri no mata Mozart, almenys directament. Li provoca la mort esprement-lo al màxim, fent-se passar per un cavaller misteriós que li encarrega una missa de rèquiem. Mozart s’hi obsessiona, emmalalteix, mentre l’home emmascarat el pressiona perquè acabi la missa. El geni mor, esgotat, mentre composa el seu famós Rèquiem... Mozart mor arruïnat, i en l’escena més dura del film, el seu cadàver és llençat a una depriment fossa comuna, mentre Salieri carrega amb uns remordiments que l’acompanyaran a la tomba.

De fet, Amadeus comença amb l’intent de suïcidi d’un vell Salieri,  internat en un psiquiàtric. Un cop recuperat, explica els seus motius, i d’aquí parteix la trama del film. Una pel·lícula sobre l’admiració i l’enveja, una línia molt fina que es pot traspassar molt fàcilment.

Amb tot, l’enemistat de Salieri cap a Mozart no està demostrada. Segons Ulricj Leisinger, de la Fundació Internacional Mozarteum, els dos compositors es reunien i col·laboraven amb regularitat a Viena. «Sempre s’ha presentat la figura de Saliera de forma errònia, en la literatura i el cinema. Però Salieri no va enverinar Mozart», ha declarat. Per a Leisinger, la recuperació de la cantata Per la Ricuperata Salute di Ofelia és la prova que serveix per refutar la teoria que Salieri odiava Mozart fins al punt de planejar la seva mort.

Quant al film, l’espectador es deixarà seduir per la música immortal de Mozart, pel seu riure estrident, pel personatge histriònic, per una fotografia i una direcció d’art que el transportaran al segle XVIII, i sentirà el penediment més profund de Salieri, que va contribuir a la destrucció –almenys al film– d’un dels genis de la història de la música a la primerenca edat de 36 anys. Si hagués viscut 40 o 50 anys més, què hauria arribat a fer?

Un clàssic del cinema que no cansa de revisionar, perquè la llum que desprèn Mozart no s’apaga.