El d’ahir no va ser un matí corrent per al BC MoraBanc Andorra. En comptes de dirigir-se directament al Poliesportiu per dur a terme la sessió d’entrenament habitual dels dimecres, Luka Bogdanovic, Víctor Sada, Sergi Pino, David Navarro i Betinho Gomes, Joan Peñarroya, Xavi Luque, David Eudal, Txetxu Bermudo, Gorka iaxàs i Francesc Solana van passar abans pel centre penitenciari de la Comella. L’objectiu era el de passar una estona amb els reclusos seguint un programa de reinserció a través de les històries dels jugadors que els han portat a l’elit i el seu dia a dia com a professionals. 
 

Dels 42 presos al Centre Penitenciari, gairebé la meitat, entre els quals hi havien homes i dones, van decidir formar part de l’activitat amb els membres del conjunt tricolor. Tot va començar amb una xerrada distesa i entre riures dels reclusos i els jugadors. El president, Gorka Aixàs, va començar explicant el recorregut del club. «Hem patit moltes trompades», comentava per descriure el descens ACB a l’última categoria del bàsquet espanyol o les vegades que s’han quedat a les portes d’ascens. Finalment, però, va deixar clar un missatge per als presos: Amb lluita i esforç, es va poder assolir la participació a la millor lliga d’Europa.  
 

Després va ser el torn per a Peñarroya, que descrivia la seva feina com a tècnic i el que cal per triomfar. «Entrenar molt, corregir els errors i reforçar les coses que es fan bé, com tot en la vida», comentava. Tot i que si hi ha una història que destacava per sobre les altres era la de Pino, que va lluitar molts anys en categories inferiors per assolir l’elit, fins que li va arribar l’oportunitat aquest any amb el MoraBanc als 28 anys. Per aconseguir-ho, va haver de treballar molt i picar pedra i «la conclusió de tot és no rendir-se mai, tot i les dificultats». També Navarro va haver de treballar per ser a l’ACB, categoria que va assolir amb el seu pas pel València, però per una cosa o per l’altra va tornar a LEB més endavant i es va veure obligat a concentrar els seus esforços en consolidar-se a la màxima categoria novament, com va passar quan va assolir l’ascens amb l’entitat tricolor fa dues temporades. «He d’intentar gaudir-ho al màxim que algun dia el bàsquet s’acaba», reflexionava l’escorta. 
 

El cas de Betinho era semblant, però ell va assaborir l’èxit a la lliga portuguesa, malgrat que «el que realment volia era jugar a l’ACB», cosa que finalment va fer quan Solana i Peñarroya es van posar en contacte amb ell per fitxar-lo. Per la seva part, Bodanovic, un dels aclamats pels reclusos serbis, parlava de la satisfacció de representar el seu país: «Jugar amb la selecció és el més gran que pot passar a la teva carrera», assenyalava, però en un país com el seu, en el qual el nivell és molt elevat «cal lluitar molt, esforçar-se al màxim i al final tot depèn de tu per anar amb la selecció». Abans de passar al patí a compartir algunes cistelles amb els reclusos, Sada va repassar la seva història, clarament marcada pel Barça, equip en el qual hi va ser durant nou anys, però on ha patit alguns alt i baixos. «Tots els jugadors passem per això d’haver de picar pedra. Va molt bé tenir aquest punt que algú confiï en tu perquè quan vaig ser a Girona ho vaig tenir, vaig jugar a un nivell alt i vaig poder tornar al Barça».
 

Aquesta experiència va servir als reclusos per sortir de la rutina diària i, sobretot, veure que la reinserció a la societat comparteix valors amb l’esport.