L’impacte que em va causar Cal salvar el soldat Ryan va ser tan gran que vaig anar dues vegades al cinema. Recordo la impressió que em va provocar el desembarcament de Normandia. Vaig pensar: «Spielberg ha agafat les imatges de Cappa i les ha posat en moviment». Tan fàcil. Tan difícil.

La predilecció per aquest geni del cinema no la puc evitar, perquè des de la seva òpera prima (El diable sobre rodes) poques obres seves m’han decebut. No diré que cap, perquè l’home també ha de mantenir el seu tren de vida i alguna pel.lícula ha fet que podríem oblidar, però Steven Spielberg és un home dotat d’un do especial per rodar, per transmetre.

Una de les proves és la gairebé primera mitja hora de metratge de Cal salvar el soldat Ryan: possiblement l’angúnia del soldat que espera l’arribada a la platja d’Omaha no serà mai narrada amb tanta fidelitat; el ball de bales i projectils és desbordant, la sensació que tens com a espectador és que una bala és per a tu, segur, no et pots escapar davant d’aquell allau de mort i destrucció.

Els soldats (els soldadets de la cancó de Manel, també molt gràfica la narració del grup català) esperen morir, ho saben, besen les creus, vomiten, no controlen els nervis. I, quan cau la porta de l’amfibi, els primers són els primers. Obvi. Allà no se salva ningú. Sobreviure és un miracle, i això ho transmet la mà d’Spielberg. Imatge subjectiva: «Senyor espectador», et diu el director, «això és l’infern i moriràs».

I ho faràs a la barca però també sota l’aigua, i si arribes a terra ferma (si hi arribes, recorda), allà serà pitjor. Visionar aquest inici t’agafa de ple el cor, l’ànima fins i tot, perquè comences a veure sobre la sorra la realitat de la guerra. La sang, els budells que surten del cos, el soldat que busca el seu braç absent a la massacre, les cames amputades dels companys...

Què esperaves? És una guerra, i les guerres són així, qui sap si encara pitjors. Estàvem acostumats al cinema bèl·lic suau, i a partir del Ryan d’Spielberg, tot el contrari. Abans d’això el realisme de la mort en batalla no s’ajustava a la perfecció, des d’ell ja sabem com era. De films sobre la batalla de Normandia n’hi ha un munt, i memorable és El dia més llarg, un clàssic que Spielberg fa petit amb el seu Ryan, però no l’empetiteix de manera negativa, sinó per la pròpia força de la cinta.

Sí, ja sé que estan pensant que si l’argument... Que si el rerefons patriòtic (i patètic) nord-americà... En fi, sempre demanem més, però la idea d’armar un batalló per buscar un noi que ha perdut tots els seus germans en batalla s’aguanta per les penúries del grup, pels companys que van caient a cada poble–trampa d’on surten nazis arreu, i per una batalla final que Spielberg moldeja de manera magistral amb un impàs inicial de calma abans no arribi l’enemic.

El director aprofita per (fer) reflexionar, posar una mica de música amb la Dietrich i fumar-se una cigarreta abans de la traca final asseguts en cadires a la plaça d’un poble qualsevol del Nord de França (o el que queda d’ell).

És clar que hi ha senyera i estrelles. Són els Estats Units i la seva propaganda habitual que hem de suportar, almenys si volem gaudir d’una manera de fer cinema que deixa bocabadat.

Cal salvar el soldat Ryan és una pel·lícula estrenada l’any 1998, el temps passa volant, gairebé 20 anys ja, i amb tot (no em cansaré de dir-ho) passa el temps i el suporta molt bé. El film no es fa vell, es fa clàssic.

Però compte: has d’arribar al final de la platja.