ESCALDES-ENGORDANY
Els neolítics de Juberri mantenien contactes comercials a distància
La revista ‘Palevol’ publica les conclusions de l’estudi del jaciment de la Feixa del Moro
La importància del jaciment neolític de la Feixa del Moro, a Juberri, s’evidencia amb la publicació dels resultats del nou estudi arqueològic a la prestigiosa revista especialitzada Palevol. L’article, en anglès, es pot consultar en línia, i més endavant es publicarà en format paper. «L’insòlit» jaciment, «un referent a nivell europeu», ha permès demostrar que a la muntanya també hi havia assentaments humans de l’època, segons ha explicat l’arqueòleg Gerard Remolins, de l’empresa Regirarocs, que ha impulsat l’estudi de la Feixa del Moro.
El jaciment va ser excavat entre els anys 1983 i 1985 per l’antic Servei d’Investigacions Arqueològiques del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra, sota la direcció de Xavier Llovera, que va utilitzar tècniques pioneres. «La troballa en una zona d’alta muntanya d’estructures de caràcter domèstic i funerari prehistòriques juntament amb materials singulars, van posar de manifest l’excepcionalitat del jaciment», explica Remolins.
ACTUALITZACIÓ ESTUDI / Fa quatre anys, un equip pluridisciplinar de 14 investigadors –adscrits al projecte europeu Aproximación a las primeres comunidades neoliticas del N-E Peninsular a través de sus prácticas funerarias– ha revisat a fons la documentació obtinguda de la Feixa del Moro fa 30 anys. Els especialistes han estudiat, amb noves tècniques, la forma d’enterrar de les primeres comunitats de pastors i agricultors que van poblar els Pirineus fa entre 5.000 i 6.000 anys, durant el període neolític.
La peculiaritat del jaciment és que els objectes i les estructures trobades demostren que «era gent que controlava les xarxes de comunicació, potser feien comerç entre comunitats a llarga distància». A la conclusió s’ha arribat per la diversitat de materials localitzats a l’interior de les tombes. Als anys 80, ja es coneixia una tomba, que havia estat espoliada, però amb motiu de les obres de la piscina d’un particular, es van trobar dues tombes més, intactes, amb les restes de dues persones dins: una dona i un nadó. Es desconeix si eren família «perquè no hi ha pressupost per fer anàlisis d’ADN», ha admès Remolins.
Les tombes de l’època –estem parlant d’entre els anys 3700-3900 aC– eren excavades a terra, i els cadàvers es posaven dins de caixes de pedra, «per això s’han conservat tan bé els esquelets». Els ritus funeraris de l’època demostren que «creien en la vida més enllà de la mort, i per això les persones s’enterraven amb un aixovar format per diversos objectes». La particularitat de la Feixa del Moro és que l’estructura de la tomba és igual a les que s’han trobat a zones com el Solsonès o el Berguedà, però la gran varietat d’objectes correspon més al model d’enterraments del sud de França i la costa mediterrània: «A Juberri hi ha una mescla perquè trobem caixes de pedra i un aixovar molt ric en diversitat».
Entre els objectes trobats dins de les dues tombes hi ha làmines de sílex (ganivets), un material de la Provença, destrals de pedra polida, probablement importades de la zona dels Alps mediterranis, i dents de baricita, una pedra verda que s’usava per fer collarets i braçalets, procedents de les mines de Gavà. Amb tot, per la col·locació de les pedres de baricita, se sospita que estaven cosides a la roba (de la vestimenta no en queda res). La varietat de materials és la prova dels vincles comercials entre comunitats.
La troballa no permet determinar si les persones enterrades era d’una alta posició social ja que no hi ha prou elements. No obstant això, Remolins especifica que «al neolític es quan comencen a aparèixer les diferències socials».
A la Feixa del Moro no hi ha només tombes –que s’han desplaçat al jardí del veí que es va fer la piscina–, sinó que també hi ha estructures domèstiques: «focs, forats per col·locar als, sitges per emmagatzemar gra... És insòlit!», exclama l’arqueòleg. Dels habitatges no en queda res perquè probablement els éssers humans del neolític antic-mitjà, l’època del jaciment, vivien en coves o estructures de fusta.
Els humans d’aleshores els d’imaginar físicament igual que nosaltres, «corresponien a l’humà anatòmic modern», i començaven a assentar-se. Van deixar de ser caçadors per ser agricultors i ramaders, de nòmades a sedentaris. Quant a la convivència de les estructures domèstiques i funeràries, els estudis revelen que, probablement, corresponien a una època molt propera, i que els humans que van ocupar posteriorment la zona van respectar les estructures anteriors. Regirarocs detalla que les noves datacions de carboni 14 o i evidencien el curt espai de temps en que van ser enterrats els individus, indicant un ús efímer però intens de l’espai.
D’altra banda, la reconstrucció de l’alimentació «mitjançant l’anàlisi d’isòtops estables dels individus enterrats», constata que el grup humà tenia una dieta basada principalment en els recursos terrestres, com la carn d’animals herbívors i els seus derivats, i en plantes, sobretot els cereals.
NOVES TROBALLES / Remolins subratlla que «les dades obtingudes en aquest estudi i la troballa de nous jaciments a la vall del Madriu-Perafita-Claror, amb la tomba de Segudet i amb el Camp de Colomer, permeten «confirmar la importància de l’ocupació de les valls pirinenques per part de les primeres comunitats d’agricultors i pastors». «És molt probable que una mateixa comunitat hagi explotat diverses àrees de l’actual territori andorrà, des del fons de vall fins els ecosistemes d’alta muntanya», conclou.
El jaciment va ser excavat entre els anys 1983 i 1985 per l’antic Servei d’Investigacions Arqueològiques del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra, sota la direcció de Xavier Llovera, que va utilitzar tècniques pioneres. «La troballa en una zona d’alta muntanya d’estructures de caràcter domèstic i funerari prehistòriques juntament amb materials singulars, van posar de manifest l’excepcionalitat del jaciment», explica Remolins.
ACTUALITZACIÓ ESTUDI / Fa quatre anys, un equip pluridisciplinar de 14 investigadors –adscrits al projecte europeu Aproximación a las primeres comunidades neoliticas del N-E Peninsular a través de sus prácticas funerarias– ha revisat a fons la documentació obtinguda de la Feixa del Moro fa 30 anys. Els especialistes han estudiat, amb noves tècniques, la forma d’enterrar de les primeres comunitats de pastors i agricultors que van poblar els Pirineus fa entre 5.000 i 6.000 anys, durant el període neolític.
La peculiaritat del jaciment és que els objectes i les estructures trobades demostren que «era gent que controlava les xarxes de comunicació, potser feien comerç entre comunitats a llarga distància». A la conclusió s’ha arribat per la diversitat de materials localitzats a l’interior de les tombes. Als anys 80, ja es coneixia una tomba, que havia estat espoliada, però amb motiu de les obres de la piscina d’un particular, es van trobar dues tombes més, intactes, amb les restes de dues persones dins: una dona i un nadó. Es desconeix si eren família «perquè no hi ha pressupost per fer anàlisis d’ADN», ha admès Remolins.
Les tombes de l’època –estem parlant d’entre els anys 3700-3900 aC– eren excavades a terra, i els cadàvers es posaven dins de caixes de pedra, «per això s’han conservat tan bé els esquelets». Els ritus funeraris de l’època demostren que «creien en la vida més enllà de la mort, i per això les persones s’enterraven amb un aixovar format per diversos objectes». La particularitat de la Feixa del Moro és que l’estructura de la tomba és igual a les que s’han trobat a zones com el Solsonès o el Berguedà, però la gran varietat d’objectes correspon més al model d’enterraments del sud de França i la costa mediterrània: «A Juberri hi ha una mescla perquè trobem caixes de pedra i un aixovar molt ric en diversitat».
Entre els objectes trobats dins de les dues tombes hi ha làmines de sílex (ganivets), un material de la Provença, destrals de pedra polida, probablement importades de la zona dels Alps mediterranis, i dents de baricita, una pedra verda que s’usava per fer collarets i braçalets, procedents de les mines de Gavà. Amb tot, per la col·locació de les pedres de baricita, se sospita que estaven cosides a la roba (de la vestimenta no en queda res). La varietat de materials és la prova dels vincles comercials entre comunitats.
La troballa no permet determinar si les persones enterrades era d’una alta posició social ja que no hi ha prou elements. No obstant això, Remolins especifica que «al neolític es quan comencen a aparèixer les diferències socials».
A la Feixa del Moro no hi ha només tombes –que s’han desplaçat al jardí del veí que es va fer la piscina–, sinó que també hi ha estructures domèstiques: «focs, forats per col·locar als, sitges per emmagatzemar gra... És insòlit!», exclama l’arqueòleg. Dels habitatges no en queda res perquè probablement els éssers humans del neolític antic-mitjà, l’època del jaciment, vivien en coves o estructures de fusta.
Els humans d’aleshores els d’imaginar físicament igual que nosaltres, «corresponien a l’humà anatòmic modern», i començaven a assentar-se. Van deixar de ser caçadors per ser agricultors i ramaders, de nòmades a sedentaris. Quant a la convivència de les estructures domèstiques i funeràries, els estudis revelen que, probablement, corresponien a una època molt propera, i que els humans que van ocupar posteriorment la zona van respectar les estructures anteriors. Regirarocs detalla que les noves datacions de carboni 14 o i evidencien el curt espai de temps en que van ser enterrats els individus, indicant un ús efímer però intens de l’espai.
D’altra banda, la reconstrucció de l’alimentació «mitjançant l’anàlisi d’isòtops estables dels individus enterrats», constata que el grup humà tenia una dieta basada principalment en els recursos terrestres, com la carn d’animals herbívors i els seus derivats, i en plantes, sobretot els cereals.
NOVES TROBALLES / Remolins subratlla que «les dades obtingudes en aquest estudi i la troballa de nous jaciments a la vall del Madriu-Perafita-Claror, amb la tomba de Segudet i amb el Camp de Colomer, permeten «confirmar la importància de l’ocupació de les valls pirinenques per part de les primeres comunitats d’agricultors i pastors». «És molt probable que una mateixa comunitat hagi explotat diverses àrees de l’actual territori andorrà, des del fons de vall fins els ecosistemes d’alta muntanya», conclou.