PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Singin' in the rain

El musical amb majúscules, una obra que permet entendre d’altres més actuals com ‘The Artist’ (2011)

Per RAFA MORA

Kelly, interpretant a un feliç Lockwood sota el ruixat.
Kelly, interpretant a un feliç Lockwood sota el ruixat. | EL PERIÒDIC
Un dels petits debats de redacció de cada setmana és de quina pel·lícula parlarem el següent divendres. En un moment donat va aparèixer The Artist, aquella obra de 2011 que tant va trencar per ser totalment muda en un univers cinematogràfic d’aquest principi de segle XXI carregat de so a tutti i de piruetes sonores diverses, quan no d’una velocitat visual difícil de controlar per al seré espectador de dècades anteriors. Pensant en el film de Michel Hazanavicius, però, recordava la versió bona, Cantant sota la pluja (Singin’ in the rain, en el títol original). I, és clar, com que tot això és molt subjectiu, si he de decidir, em quedo amb la meravella de Gene Kelly i Stanley Donen. Perquè un clàssic és un clàssic.
 
És cert que de films actuals potser parlem poc, però també és indubtable que sense conèixer el passat, el present no s’explica, així que la situació obliga, perquè The Artist va ser tot allò precisament en beure de la gran obra de 1952. I sí, Singin’ in the rain és un musical, però també podríem dir que és el musical (amb majúscules). Era l’època daurada de Gene Kelly (sí, compte amb el paregut raonable entre ell i l’actor Jean Dujardin a la cinta francesa del 2011...), quan tot el que tocava ho convertia en or, i quan l’aposta pel gènere ja feia anys que augmentava la caixa de les productores i grans estudis nord-americans a la velocitat de la llum.
 
Cantant sota la pluja narra la història del canvi del cinema mut al sonor, i a més narra la intrahistòria del mateix cinema, aquell que va viure la transformació més gran de la seva evolució, fins i tot superant el cop que va suposar deixar el blanc i negre per veure-ho (i sobretot) filmar-ho tot en color. La tecnologia aclaparava i, també, obligava a reaccionar, així que Don Lockwood (Gene Kelly) s’ha de reinventar perquè, fins el moment, això d’interpretar en l’escena es limitava a la gesticulació. La narració de l’argument incorporant els detalls tècnics amb què es treballava són deliciosos. Per exemple la col·locació dels micròfons en la solapa del vestit d‘una actriu que no sap cap a on ha de mirar per parlar i que acostumava a exagerar cadascun dels seus moviments, tal com marcava la llei de l’actuació dels primers anys. Els nervis del director i els tècnics de so són memorables.
 
En aquell final de la dècada dels anys 20, quan apareix El cantant de jazz, la primera obra sonora, l’estudi Monumental per al qual treballa Lockwood ha de canviar el model. De cap a peus. El futur arriba sense avisar. Són interessants els debats iniciats després de visionats de prova de petites locucions: Un home que parla des de darrera de la pantalla, diuen molts. És la manca de costum d’un públic que anava al cinema com qui va a una reunió social, on la música volava en l’aire interpretada en el mateix escenari, i on si calien diàlegs es llegien. La sorpresa majúscula es converteix doncs en una arma que s’ha d’utilitzar, però Lina Lamont, la companya artística de Lockwood, interpretada per una magistral Jean Hagan, té una espantosa veu de gall que ningú no pot suportar. 
 
La batalla de l’actriu per defensar els seus interessos quan és conscient que intenten negar-li la veu, la responsabilitat del productor, l’ambició de l’actor que té en joc la seva carrera... i l’amor. Tot de cop. Vist com a coctelera no està malament, però els ingredients s’han de separar per entendre tot plegat. 
 
L’amor del que parlem l’aporta la jove, dolça i innocent Kathy Selden (Debbie Reynolds, que va ser doblada quan canta en el film per Betty Royce), la qual per casualitat coneix Lockwood (o ell a ella), i el qual s’enamora sense remei (lògic). Don, a partir d’aquí, intentarà que Kathy posi la veu, magnífica, a una Lamont condemnava a caure en l’oblit de la professió en no tenir les condicions adaptades als nous temps sonors.
 
Però parlem de les formes. És que són les formes la màgia de la cinta! Aquestes vénen donades per l’obra musical. Balls, coreografies, escenaris increïbles i una màgia per descriure la fantasia de certs moments fan d’aquesta pel·lícula la millor del seu gènere. Tot i ser conscients de què el musical no agrada massa al públic en general, i del risc que correm parlant d’ell, és evident que qualsevol que estima el cinema ha vist (o hauria d’haver vist) el film. Una i dues vegades. I, de la mateixa manera, l’escena magistral i icònica d’un Kelly en estat pur aportant saviesa de ballarí i actor, amor pur per la seva feina, amb un simple paraigües a la mà i un carrer (d’estudi) tot mullat caient-li a sobre un monumental ruixat (artificial). Consti que l’actor va filmar aquesta escena malalt, però interpreta un home enamorat com ningú. Bota com un nen, gaudeix del bany, juga amb l’aigua i somriu, somriu i somriu amb aquesta manera de fer-ho que Dujardin va intentar imitar en The Artist. 
 
Singin’ in the rain estava el gran Kelly, i l’espectador vibrant en la butaca amb aquella manera de gaudir. Expressivitat total. Ara bé, seria absolutament injust menystenir la resta d’escenes de ball: Menció especial per a Cyd Charisse, espectacular amb aquell vestit verd que li queda com un guant, fent de femme fatale per a la posteritat amb un Kelly entregat, o les aportacions còmiques de Donald O’Connor, imprescindible en l’escena dels impermeables juntament amb Reynolds quan entre ells i Lockwood debaten sobre el futur de la pel·lícula...
Cantant sota la pluja és el musical, i com he llegit en algun llibre, així, tal qual: El món del cinema, i la resta del món, és un lloc millor gràcies a aquesta pel·lícula. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT