PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

The Others

Un film que de la mà del suspens i el thriller més purament psicològic guia a l’espectador fins on vol per capgirar-lo quan menys s’ho espera

Per ESTEFANIA GRACIA

Una escena del film 'The Others'.
Una escena del film 'The Others'. | EL PERIÒDIC
A cavall entre el suspens més intrínsec i el thriller psicològic característic d’Alejandro Amenábar, The Others s’erigeix com una de les millors creacions –en aquest gènere– del director, així ho corroboren les diverses nominacions i premis que ha guanyat. Entre altres, The Others va estar nominada als Premis BAFTA com a millor guió original durant el 2001. El mateix any, el llargmetratge va guanyar vuit Premis Goya per aspectes com millor director, millor guió original o millor fotografia, a més d’estar nominat com a millor música original en el mateix certamen. 
 
També al 2001, la producció va estar nominada com a millor pel·lícula europea als Premis del Cine Europeu. Dels films d’Amenábar, només Mar adentro –tot i establir-se  en un gènere diferent– ha aconseguit desbancar a The Others pel que fa a premis i nominacions. 
 
Un suspens captivador / Pocs són els llargmetratges que avui dia aconsegueixen mantenir el suspens fins al darrer instant i alhora capgiren a l’espectador amb un final inesperat, almenys a parer d’una mera aficionada aquí present. El film d’Amenábar no tan sols atrapa a l’observador sinó que el guia fins a on vol per trencar-li els esquemes quan menys s’ho espera. 
El moment més pertorbant i que ha deixat a molts sense alè és quan –i cal fer avís d’spoiler– es descobreix que els membres de la família Stewart (interpretats per la mare, Nicole Kidman, el pare, Christopher Eccleston, la filla, Alakina Mann i el fill, James Bentley) en realitat estan morts. Moments de sospirs i incredulitat, doncs Amenábar aconsegueix enganyar-nos per complet i fer-nos pensar que els deliris de la família Stewart (a parer dels espectadors, viva) venien provinguts per uns esperits que s’havien apoderat de la casa. 
 
És cert que al llarg de la pel·lícula, Amenábar deixar anar diverses pistes que –un cop t’hi pares a pensar, i si ets perspicaç– et fan entendre que alguna cosa passa amb la família, però des d’un inici, i amb l’emoció de veure el film per primer cop, per a res –i crec que molts s’inclouran– t’arribes a imaginar que en realitat els Stewart són els fantasmes turmentats. I que les aparicions d’espectres que van sorgint durant el film no són més que els intents de contacte que estan realitzant els veritables habitants de la casa amb el propòsit d’ajudar-los a marxar.
 
Amb la sorpresa, tot comença a cobrar sentit, i incògnites com perquè els servents apareixen difunts en fotografies o perquè als menuts de la família ja no els fa mal el sol es resolen amb una sola escena, carregada però de tot el dramatisme i tota la tensió que s’ha anat acumulant fins llavors al llarg del film. 
 
Ho sabies? / Tot i tractar-se d’un film fictici i carregat de fantasia obscura, Amenábar sempre fa petits elogis a la realitat per mostrar que fins i tot en els arguments més irreals existeix una petita escletxa de veracitat. Un exemple és que la malaltia que tenen els nens de la família Stewart en el film és totalment verídica i es coneix amb el nom de xerodèrmia pigmentada. És molt poc freqüent, de tots els habitants a nivell mundial, només un miler de persones tenen actualment aquesta malaltia. 
 
Una altra dada curiosa i que ape·la a la realitat és que la pel·lícula s’inicia amb Nicole Kidman (en veu en off) mentre fa la lectura d’un conte. La protagonista comença amb les paraules: «Ara nens, esteu asseguts còmodament? Llavors vaig a començar». El programa de la BBC Ràdio Escolta amb la mare (transmès al Regne Unit entre 1950 i 1982) sempre començava: «Estàs assegut còmodament? Llavors vaig a començar». 
 
Així mateix, pel que fa a la imatge fantasmal que apareix de dalt a baix de Grace Stewart en un quadre a la paret, es tracta en realitat d’un detall de la pintura prerrafaelista de l’any 1855 El cavaller ferit, de William Shakespeare Burton. La cara de la pintura és la d’Eduardo Noriega, un gran col·laborador d’Amenábar que ja s’ha convertit en una part més dels films del director. Així com José Luis Cuerda, María Elena Sáinz de Rozas o Fernando Bovaira, figures del món del cinema que, sense pensar-s’ho, en més d’una ocasió han treballat amb Amenábar. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT