Les arts marcials estan esteses per tot el món i són nombroses les diferents que es practiquen. A Andorra en són un bon grapat i entre aquestes està el budo-taijitsu, que prové del Japó i que té una antiguitat de 900 anys. Tot i així se’l coneix molt poc, encara que va guanyant adeptes. Dies enrera va estar al país el sensei Fernando Aixa, que compta amb el major grau a que es pot arribar, impartint uns tallers de defensa personal.
 

El budo-taijitsu té la peculiaritat que no té competicions,perquè utilitzant les tècniques amb les que compta el rival pot prendre mal de veritat. Té 9 escales diferents, 9 tradicions, «cadascuna és diferent. A les més antigues s’utilitzen armes tradicionals», assenyala Aixa. Com a totes les arts marcials, existeixen nivells. El cinturó blanc té una grau, nou el verd i el negre quinze dans. «En una primera etapa bàsica es treballa el cos a cos i després es van afegint tècniques» per anar-se desenvolupant. Tot i que no és massa conegut, «té una tradició molt llarga. És l’experiència acumulada de molts guerrers antics. Són tècniques que els van ajudar a sobreviure. Antigament era la manera que tenien per continuar en vida». Per a qui vulgui iniciar-se i conèixer també la seva filosofia «sempre aconsello a la gent que provi diferents arts marcials, que intentin treballar amb un bon instructor, amb un que et sentis realment còmode».
 

El que ensenyen és que la violència no hi té cabuda. «No s’ha d’utilitzar si no és imprescindible. Pots fer molt mal sense donar-te compte. A vegades s’ha de fer servir la força per defensar-te, però no s’ha de caure en la violència. No és la solució i sempre que hi ha una alternativa de no utilitzar-la ho faig, perquè una baralla saps com comença però no com acaba. Encara que siguis el guanyador físic sempre hi haurà conseqüències negatives». No és un art marcial d’atac. Per Aixa, hi ha quatre punts en la defensa personal. El primer és l’entorn, ja que «no podem donar l’esquena a allò que ens envolta. No vius aïllat del món» i s’ha d’estar pendent dels perills que hi ha al voltant. La distància que es marca és un espai vital que no es pot traspassar sense permís: «Dins l’entorn les coses tenen una relació de distància». El tercer és l’actitud, «quina és la relació que he tingut», i acaba amb l’equilibri o el desequilibri, que dependrà de com s’hagin realitzat els punts anteriors.
 

És tot plegat una forma de vida, afrontant tot el que surt per davant amb una mateixa filosofia. «L’art marcial l’he fet meva, les 24 hores del dia. He après molts valors. El que sóc ara ho he après al llarg dels anys, com la constància, el respecte i l’autodisciplina. No practico les arts marcials per defensar-me, aquest no és el meu objectiu». Cada any viatja al Japó. A Noda-shi és on es troba el seu sensei, que li permet seguir desenvolupant-se, i que exterioritza a les classes i cursos que realitza principalment a Barcelona, però també arreu del món. A Andorra ho fa Vanessa Cortés, que té a Aixa com a sensei. Va iniciar-se fa vuit anys i per a ella l’art marcial «és el camí del guerrer basat en l’equilibri amb la natura i el moviment corporal».