PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

El penúltim pas abans de l'ACB

Fa trenta anys el BC Andorra va pujar per primera vegada a la segona divisió del bàsquet espanyol

Per JOAN JOSEP BLASCO

Els components de l’equip de la temporada 85-86 posen amb una samarreta actual. 33 Els components de l’equip de la temporada 85-86 posen amb una samarreta actual.
Els components de l’equip de la temporada 85-86 posen amb una samarreta actual. 33 Els components de l’equip de la temporada 85-86 posen amb una samarreta actual. | Tony Lara
La història d’un club està plena de dates importants, que han portat al que és a dia d’avui. Fa trenta anys, el BC Andorra va viure un d’aquests moments destacats. Per primera vegada aconseguia l’ascens a la segona categoria del bàsquet espanyol, el que donava pas al professionalisme i que sis anys després va desembocar en ser per primer vegada entre els grans, a l’ACB.
 
Ahir els components d’aquell equip van realitzar un sopar per celebrar l’efemèride. L’ascens el van materialitzar a Badajoz, en una fase final on es reunien els millors equips de la llavors Segona Divisió, que seria a dia d’avui la LEB Plata. Hi havia d’una dotzena de clubs, entre ells alguns que posteriorment també donarien el salt a l’ACB com el València, Lleó i Ourense. El conjunt del Principat s’hi va classificar com a segon del Campionat de Catalunya, on només l’havia superat el Montgat. A la ciutat extremenya van superar una primera fase de grups amb sis equips. També van vèncer a les semis i a la final es trobaven l’Ourense, al que van superar per proclamar-se campions i pujar a la Primera Divisió B, l’actual LEB Or. També van aconseguir-ho l’Ourense i el Lleó.
 
Aquell conjunt, entrenat per Joan Maria Gavaldà, estava composat per Quim Colom, Josep Silvestre, Alfons Ballús, Carles Farfán, Pere Pràxedes, Alfons Oleart, Rafa Cubas, Miquel Viñas, Pepe Peral, Jaume Guri, Nani Sala i Patxi Viladrosa. «Vèiem que pujar era possible perquè teníem un equip per fer-ho. Comptàvem amb jugadors molt destacats, pràcticament s’havia fitxat a una selecció de Catalunya», assegura Colom, que havia arribat a l’entitat la temporada anterior, en la qual l’equip també va jugar la fase final, a Còrdova, però en aquella ocasió no s’havia assolit l’ascens. Les lesions van marcar al tram decisiu. La fita va ser meritòria. «Era molt complicat pujar, perquè hi havia moltíssims equips i alguns amb projectes i inversions molt forts, amb grans jugadors a les seves plantilles», tot i que «el projecte de l’Andorra també era molt ambiciós». El secret d’aquest equip era la pinya que s’havia format: «Era un grup molt maco. Més de la meitat s’han quedat a Andorra i això demostrat que al país ens hi trobàvem molt bé». 
 
Igual ho recorda Farfán, un altre dels protagonistes. «Estàvem molt units. Érem més una família que un equip, amb una relació molt estreta entre jugadors, tècnics i junta directiva», assegura. Aquella temporada va haver-hi amb el curs començat canvi a la banqueta. Pere Guiu era substituït i arribava Gavaldà. «Veníem de quedar-nos a les portes de pujar i teníem moltes ganes. Va haver-hi un canvi d’entrenador i la dinàmica va canviar. L’objectiu era mantenir-nos, però un cop ens vam presentar a les fases ens ho vam creure». L’experiència que es va adquirir a Còrdova va ser clau: «Havíem disputat les primeres fases a nivell nacional i això va marcar la línia del club». La temporada següent van arribar els primers americans, el que va aportar un altre concepte, però «encara vam tardar un parell d’anys a ser professionals. Combinàvem la feina amb el bàsquet, anant per tota Espanya».
 
Pràxedes, que va fitxar aquella mateixa temporada, destaca que la presència dels americans «va fer que el nivell pugés, perquè ja començàvem a tenir rivals importants i tothom es reforçava». La seva arribada va produir-se perquè «hi havia un projecte per assolir l’ascens», com admet, a més que «t’oferien una feina que et permetia jugar i treballar». El grup de seguida va unir-se. «Ens vam fer amics ràpidament i després de començar la temporada amb alts i baixos ho vam poder reconduir». Té a la memòria «la gran rebuda que vam tenir a Andorra quan vam tornar» de Badajoz, i tot el que es va viure al llarg de la campanya, que va tenir conseqüències positives no només a la pista: «Es va crear una afició pel bàsquet. Va ser com una espurna que s’encén i que a dia d’avui continua, amb gent jove de l’època que encara està implicada amb el bàsquet. Va ser com una espurna que s’encén».
 
Balanç del moment actual / Tots tres consideren que el moment actual del club i l’equip és bo, tot i els dubtes que s’han presentat darrerament. «Hem d’agafar les coses amb més tranquil·litat. No es pot anar ràpid, s’ha de rodar a poc a poc, perquè hi ha molta igualat i competència. L’equip segur que les pròximes temporades anirà cap amunt i lluitarà en un futur no molt llunyà per estar entre el quart i el vuitè classificat», assegura Colom. Farfán considera que «han fet una campanya molt acceptable. Pels aficionats al final ha donat la sensació que es podria haver fet una mica més, com si amb l’objectiu de no baixar ja s’hagués fet la feina. He estat en un vestuari i se que no és així, però és la imatge que es pot donar a fora». Per a Pràxedes, «després d’una gran primera volta, la segona no ha estat com s’esperava. La progressió era molt bona i crec que el partit que vam perdre a la pista de l’Obradoiro va marcar un punt d’inflexió. Mentalment va afectar molt i des de llavors l’equip ha estat massa irregular. S’han competit els partits, però no s’han assolit les victòries en partits que es podrien haver guanyat».

Comenta aquest article

PUBLICITAT