La primera baixa del BC MoraBanc Andorra es va decidir ràpidament. Només tres dies després de concloure la temporada el president, Gorka Aixàs, anunciava que Víctor Sada no seguiria a la disciplina del club. El base badaloní, cridat pel seu currículum a liderar el projecte quan va arribar la temporada passada, deixa l’equip amb la sensació que es podia haver fet més si la mentalitat general hagués estat força diferent. Més competitiva, i sobretot, exigent.
 

Marxa dolgut. No pel fet, que «ho podia esperar tal i com havia acabat la temporada», com admet, però sí per la manera que se n’ha assabentat. Perquè no va ser a través del seu representant, com va indicar Aixàs que s’havia traslladat la decisió. «M’han sabut greu les formes. La veritat, esperava un altre comportament». També lamenta no haver-se pogut acomiadar a la pista. Seure a la banqueta a València a la darrera jornada, vestit de curt, i no jugar ni un sol segon per decisió tècnica quan ja estava recuperat de la lesió, li va doldre, perquè «ningú hem va dir que no jugaria». Confiava tenir, si s’acabava produint la seva marxa, els darrers minuts a la pista com a jugador del MoraBanc. «M’esperava jugar. Havia superat la lesió després de dues setmanes recuperant-me  amb un esforç molt gran matí i tarda, fent mil exercicis. Tenia la voluntat de jugar els dos últims partits, perquè estava entrenant a gran nivell. La meva actitud era bona i correcta. No estava d’acord quan se’m deia que no ho donava tot, però vaig seguir esforçant-me», assegura.

 

Mentalitat massa tolerant / El tracte amb l’entrenador, Joan Peñarroya, amb el temps va patir una evolució. «Sempre hem tingut una relació correcta, però al final ha estat més distant. Tenim dues mentalitats completament oposades. Jo venia aquí amb un bon bagatge d’experiència i professionalitat, i sempre he pensat en l’equip i no de forma individual». Però aquesta circumstància no només es dona en el cos tècnic, sinó també més amunt: «La mentalitat del Joan i el club és menys exigent que la meva. Semblava que si perdíem no passava absolutament res. I sí que passa, perquè hem de veure els errors que cometem per a que no es tornin a produir». Aquest és un fet que van patir a la plantilla, i que va ser fatal per a la mentalitat col·lectiva, afectament de forma evident en el rendiment general i individual. «La majoria de jugadors anaven en la mateixa línia de la meva. Volíem que ens exigissin i ens pressionessin, però no ho feien. Perdíem i no passava res. No ens exigien com calia». Aquesta és una manera de ser que «no entenc. No he compartit mai aquesta visió, però l’he hagut d’acceptar. Venien derrotes i moments durs, però tot seguia igual». Però «la culpa és de tots i primers, els jugadors». El plantejament era erroni perquè «se’ns demanava que individualment rendíssim, quan el més important és pensar només en l’equip».
 

El que tampoc va ajudar va ser el fitxatge d’Stephen Holt, ja que considera que no era el que l’equip necessitava per cobrir la baixa per lesió de David Navarro. «Van haver-hi canvis de rols importants amb el fitxatge d’Holt. L’exigència i la motivació es van venir avall», que van provocar que el rendiment caigués en barrena i que en certs partits la imatge del MoraBanc fos força pobra. «Canvis d’aquest tipus poden desestabilitzar l’equip, encara que tampoc estàvem en la bona línia. El que s’hauria d’haver fet és reforçar les coses bones que teníem». En aquesta segona temporada a la Lliga Endesa considera que es podria haver fet molt més: «És una llàstima perquè hi havia tots els ingredients per fer grans coses. La Copa del Rei la vam tenir a tocar, però a la segona volta tot va anar fatal. La temporada passada tothom tenia menys experiència. Aquest any apuntàvem més alt i hem faig responsable de la meva part de culpa. Aquest és un esport d’equip i tothom té la culpa quan es guanya i quan es perd. Si l’equip no ha anat bé cadascú és responsable de no aconseguir els objectius».

 

Balanç / Després de la seva etapa a l’FC Barcelona Sada va apostar pel projecte del MoraBanc, un conjunt nou a la categoria. I davant de certs comentaris que s’han anat sentint, remarca que «des del primer dia que he estat a Andorra fins l’últim sempre he estat molt professional». A més de les derrotes, el pitjor moment es va produir el curs passat. «La lesió a l’esquena és el que més em va marcar. Vaig estar tres mesos fora», assegura. El millor record que s’emporta és «quan vam encadenar victòries seguides després de passar-ho malament i vam assolir la permanència». De l’afició se n’endú un gran record: «Hem sap greu com ha anat la temporada, perquè hem estat a un nivell més baix del que esperàvem. Els estic molt agraït per tot el suport que ens han donat. Hi ha hagut molt bona comunió». Ara espera a que concloguin els play-off i després com van els esdeveniments per decidir el seu futur. Potser la pròxima campanya torna al poliesportiu d’Andorra però aquest cop amb una altra samarreta.