PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Lima, al club dels centenaris

El capità de la selecció, després de dinou anys, arriba a les tres xifres en partits internacionals

Per JOAN JOSEP BLASCO

33 Lima va rebre el reconeixement de la federació d’Estònia.
33 Lima va rebre el reconeixement de la federació d’Estònia. | hendrik osula
Arribar a vestir la samarreta de la selecció cent vegades significa tenir molts anys de constància i de mantenir el nivell per seguir defensant el país en qualsevol camp. El nombre de jugadors que ho assoleixen arreu del món és limitat, per la dificultat que suposa. A Andorra són dos els futbolistes que han arribat a les tres xifres. L’últim en fer-ho, dimecres passat, és Ildefons Lima, que seguirà engrandint el seu palmarès i serà en un futur proper l’andorrà amb més internacionalitats.
 
El capità del combinat nacional va complir l’efemèride a Estònia, precisament el mateix estat on va debutar. Era un 22 de juny de 1997. El de dimecres va ser un partit especial. Abans de començar el partit, l’ens bàltic  ja li va fer un reconeixement, fent-li el present d’una samarreta amb el número cent a l’esquena. «Amb el detall que va tenir la federació d’Estònia te n’adones de la importància que té arribar a aquesta xifra i que no és gens fàcil aconseguir-ho al món del futbol», indica Lima. En acabar el matx els seus companys li van entregar una samarreta de la selecció i una pilota signada, i ja a l’hotel va tenir un pastís pel centenari. «Són detalls macos que no t’esperes», admet. Perquè l’efemèride s’ho valia. «Cent partits són molts. Són dinou anys jugant amb la selecció i fa molta il·lusió. A més tothom et fa adonar-te que no és fàcil jugar-hi tants partits», i més tenint en compte que «no juguem fases finals i que algun club no vegi amb bons ulls que vagis amb la teva selecció».
 
Dels inicis recorda «el partit contra Brasil a París. Tot just la selecció acabava de néixer i de cop i volta et trobes jugant amb la qui era la vigent campiona del món. Davant hi havia jugadors com Ronaldo o Rivaldo. Era impressionant i va ser un punt d’inflexió per a molts de nosaltres. Si podíem jugar contra Brasil, podíem jugar contra qualsevol». Al llarg dels anys ha acumulat un grapat d’experiències. «Són moltes hores d’entrenaments, viatges, crítiques i penúries. Quan aconsegueixes un resultat positiu és maco», tot i que les alegries no són totes les que un voldria. I a més s’han d’aguantar certs comentaris: «La crítica si és constructiva és bona. Però s’ha de tenir en compte que som un país petit, que estem molt limitats amb els passaports i on escollir. No es pot comparar amb la majoria de països amb els que ens enfrontem». Vol subratllar l’esforç que s’hi posa, ja que «a vegades traiem resultats que podrien ser molt pitjors per la qualitat de l’equip que tenim al davant. No es valora prou el que aconseguim per les diferències que existeixen entre uns i altres».
 
Confia que en un futur el nivell de la selecció pugui augmentar. «Es podria créixer més, però s’ha de fer molta feina. Primer de tot s’han de recuperar molts valors, com el sacrifici que teníem els components de les primeres seleccions. Ara, els jugadors sense adonar-se i demostrant pocs mèrits es troben competint internacionalment». També «ajudaria que l’FC Andorra estigués en un nivell superior, en una Tercera Divisió o una Segona B». 
 
També confia comptar amb més suport de l’afició en els partits de casa, perquè «en cada partit ens deixem la pell. Sabem que és difícil identificar-te amb algú que sempre perd, però nosaltres sempre intentem deixar el nom d’Andorra al lloc més digne possible i això no es valora prou». Home de reptes, el proper de Lima és el de ser qui més internacionalitzats acumula al país. Només el supera Sonejee: «La pròxima és superar-lo, que no li sàpiga freu. Em fa una il·lusió molt gran».

Test
 
Quin és el millor record que té?
El partit contra Brasil, i també davant França. Va ser el primer que van jugar després de proclamar-se campiona del món. Sentir a 90.000 persones cantant la Marsellesa va ser espectacular. Ara ho penso i encara se’m posa la pell de gallina
 
I el pitjor record?
Les derrotes que són molt dures, amb el rival sent molt superior i marcant-te sis gols. També quan tens a l’abast obtenir un bon resultat i al final tot s’estronca.
 
Qui ha estat el jugador més difícil de marcar?
Ronaldo. Com jo li dic, l’autèntic. El brasiler. Va ser el número 1 a la seva època, amb una potència i un nivell que eren descomunals.
 
Jugador que més l’ha sorprès?
Mutu era molt millor del que semblava, Gerrard molt complert, i Torres molt ràpid.
 
Millor camp on ja jugat?
Saint-Denis va ser espectacular, igual que Wembley, tot un temple del futbol.
 
Millor escenari?
He tingut la sort de poder viure ambients molt macos, però em quedo amb el de les illes, com a Anglaterra, Irlanda i Gal·les. Els estadis estan plens, l’ambient que es respira és especial perquè ho viuen molt i tenen molt respecte pel futbol. Ve de gust jugar-hi.
 
Quina samarreta guarda amb més estima?
La de Youri Djorkaeff. Era la primera vegada que França portava l’estrella de campiona del món.

Comenta aquest article

PUBLICITAT