«Esa mujer es una casa secreta. Quien en ella entra, dicen, nunca más sale». Paraula d’Eduardo Galeano. Un immens forat a la paret d’entrada de la galeria Pilar Riberaygua adverteix l’espectador que no visita una exposició qualsevol. Perquè el forat no és un simple orifici, és l’origen del món de Courbet, és una vagina de la qual entren i surten fileres de formigues... Al costat, una clau, un element constant en l’exposició de Samantha Bosque, intitulada Varium et mutabile semper femina, el tòpic de Virgili que afirma que la dona és variable i mutable. Un tòpic que es repeteix al llarg de la història: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d’accento, e di pensiero n’és la versió de Verdi. 

Bosque ho tradueix com «la versatilitat femenina, la dona és capaç d’actuar d’una manera o d’una altra segons amb qui estigui». I es refereix al sexe, és clar. El quadre Santes, putes, deesses i esclaves ho simbolitza: «No som ni tan santes ni tan putes, som un tot», clama. De fet, Bosque ha descobert que conceptes sobre la dona i la seva sexualitat estan vigents des de fa milers d’anys.
 

La recerca de l’artista es remunta a l’any 2008, quan un client li va preguntar per què no pintava temàtica eròtica. «El tema de l’acte sexual, els nus, no m’ha atret mai», confessa, en canvi, sí l’interessen «les perversions, el costat més fosc». Per tant, Bosque va iniciar una indagació sobre la dona i el sexe, sense cap idea preestablerta. «He anat recopilant material, recollint idees, i una cosa em portava a una altra. Ha estat una recerca caòtica», explica. 
 

Després d’anys de feina, Bosque no va decidir pintar res en concret, sinó que va ser el material el que es va posar a lloc: «Els quadres han sortit sols, les idees han pres forma visual», matisa. I el resultat es pot veure fins al 15 de juliol.
 

L’artista no ha pretès alliçonar ningú, ni emetre «cap veritat absoluta», perquè el que busca és que «tothom en faci la seva interpretació. Cada espectador hi veu alguna cosa, potser molt més del que jo penso». Un exemple clar és el quadre amb el text Collige, virgo, rosas («Recull, verge, les roses»), en què Bosque s’ha pintat de nena, nua de cintura cap avall, innocent, en una banyera plena de pètals de rosa blanca, símbol de la puresa. Per a Bosque, la nena simbolitza la puresa, la virginitat, la innocència. Totes les dones hem estat primer nenes. Però l’artista n’ha rebut lectures menys innocents i alguns hi han vist pedofília. Ja ho diu Bosque, que cada espectador aporta una mirada única a cada quadre.
 

En les obres, la creadora visual també ha volgut jugar amb «la informació contradictòria», perquè res ni és tot blanc ni tot negre. Per exemple, a una noia de rostre dolç, amb els ulls tapats, l’acompanya un suggeridor text de Santa Teresa de Jesús: «Cuando el dulce cazador, me tiró y me dejó rendida, en los brazos del amor, mi alma quedó caída». El text i la imatge suggereixen una dona que s’abandona a la passió, submisa. Però s’ha de mirar més enllà. Del front de la noia surten unes antenes, i al quadre hi ha enganxat un element inquietant: un pregadéu (una mantis religiosa), en castellà, santateresa, un insecte la femella del qual devora el mascle quan estan copulant. Ni tan santa, ni tan puta.
 

Per a les seves creacions, totes de gran format, Bosque ha usat diferents tècniques: ha dibuixat amb grafit sobre tela, ha usat la pintura acrílica de base i ha afegit diverses pàtines, com el betum de Judea, i ha jugat amb el collage. «Les dues dimensions se m’han quedat petites. Els elements corporis, les tres dimensions,  aporten més informació», diu.
 

Bosque no ha pretès fer un al·legat feminista de la sexualitat femenina. A més, ha demanat a un home, Marc Vila, que li escrigui la introducció del catàleg de l’exposició. En canvi, l’artista sí que ha admet que li ha sortit una obra «molt intimista, he volgut parlar de la dona universal, però des del meu punt de vista. De fet, és un reflex meu, no et pots distanciar d’una obra així». Vostès mirin i interpretin.