Parlar de futur és sempre complicat, encara més en una dècada on els canvis socials, demogràfics i polítics són cada vegada més accelerats. Vivim en una Europa envellida que encara s’està construint. Segurament per això és lenta en les seves decisions. Una Europa que intenta mantenir els seus privilegis en un mercat molt competitiu i de canvis ràpids  per als treballadors, per a les empreses, així com per als Estats. Un bon exemple és la rebaixa de la qualitat creditícia del Regne Unit, tan sols dos dies després del BrExit! Quina velocitat! El món ja no creix tant  i això es nota arreu. La competència és ferotge.
 

En un estudi demogràfic molt conegut, Jim Oeppen i James Vaupel avancen que la meitat de les persones que avui fan 60 anys, és a dir nascudes abans del 1957, viuran fins els 89 anys.
 

Per a més informació sobre com  viure i treballar en l’era de la longevitat, podeu visitar http://www.100yearlife.com/the-challenge

En el gràfic que exposem, podem apreciar que, segons els nous estàndards de longevitat, el 50% del nens i nenes nascuts al 2007 estaran vius al 2111, amb mes de 104 anys!
 

Al mateix temps, l’era de la ‘jubilació segura’ s’està acabant. Les prestacions dels governs, així com els plans de jubilació de les empreses, s’estan adaptant a aquest nou escenari. Sí, ho han esbrinat: menys diners quan ens jubilem.
 

Un altre factor interessant d’estudi són els canvis que s’estan produint en el mercat del treball. El procés tradicional de jubilació està canviant. Pocs d’entre nosaltres tindrem el control total sobre quan i com les nostres carreres acabaran. Molts treballadors no es jubilaran als 65 o 68 anys, sinó que dependran cada vegada més de factors externs. Pel costat de l’empresa: ofertes de jubilació anticipada, moviments laterals a l’estranger, retrogradacions, reestructacions de personal, etc, són cada vegada més freqüents i sembla que és una tendència que ha vingut per quedar-se una bona estona. Pel costat del treballador: desil·lusió, cansament, falta d’oportunitats, problemes de salut, etc, faran que molts professionals s’hagin de re-inventar o canviar de ritme quan arribin als 50 o 55 anys.
 

Ens sentirem molt joves als 70 anys per jubilar-nos? Serem capaços de reinventar-nos amb 60 anys? Tindrem la sort de poder jubilar-nos o haurem d’incorporar una activitat Part-Time per poder mantenir el nivell de vida? Són algunes de les bones preguntes que molts ens fem.

Intentarem respondre a l’última. Les despeses personals de sanitat i jubilació, d’una banda, i d’educació, de l’altra, no només són més cares cada dia, sinó que les prestacions socials de l’Estat, que ens ajuden a limitar els costos, seguiran reduint-se.
 

Per una part, les pressions demogràfiques, així com l’excessiu endeutament del Estats, estan pesant sobre els sistemes de seguretat social que redueixen les prestacions socials i revisen la seva sostenibilitat a mig termini. La primera derivada és la rebaixa de les prestacions de jubilació; menys diners per viure més temps! La segona derivada és l’encariment progressiu de les assegurances de salut complementària. Amb el constant increment dels costos dels tractaments/operacions cada vegada més sofisticats és probable que en alguns anys la cobertura sanitària sigui una de les preocupacions més importants de cada família, fins i tot per sobre de la hipoteca. Ja és així a països com Estats Units o Suïssa.
 

D’altra part, un dels punts inicials que es volia tractar a la reunió de Davos del 2016 és la destrucció de més de 4 milions de llocs de treball d’aquí a 2020, a causa de la robotització. Sembla que entrem en una dècada on la formació serà un requisit indispensable per tenir una oportunitat en el mercat laboral. El problema és que les despeses de formació també s’estan incrementant tant per les necessitats pròpies com per l’educació superior dels fills. Menys beques i al mateix temps el preu de les universitats segueix pujant.
 

Aquest dibuix que els presentem és molt pragmàtic, basat en les tendències actuals. Malgrat això, som optimistes i de ben segur que d’aquí al 2035, els científics seran capaços de crear noves fonts de creixement o els sociòlegs de canviar la societat cap a millor. Però en cas que no fos així, caldria preveure una solució.
 

Tothom sap per a què serveixen els diners, no? Els analistes financers intentem a més explicar com funcionen. Una solució a aquest problema és augmentar els ingressos de cada individu. 
 

La solució més senzilla seria estar invertint en actius de risc, preferiblement en borsa americana i europea. Si no es  volen complicar, inverteixin en un fons de renda variable a 20 anys vista, el tipus d’interès compost i els dividends faran la feina per vostès. Si no els agrada arriscar, busquin un pla de jubilació moderat.
 

Invertir sistemàticament entre un 5% y 7% dels nostres ingressos anuals podria ser una excel·lent ajuda per fer front al potencial increment de les despeses personals que se’ns presenten a tots. En definitiva, davant d’una expectativa de vida de més de 90 anys, si volem assegurar-nos una jubilació en condicions necessitarem crear un capital suficient durant la nostra vida activa per completar l’ajuda estatal que, potser, no serà suficient. 
 

El nostre consell és clar per a tothom: estalviïn cada mes sempre que puguin i demanin al seu banquer que els ajudi a generar rendes a llarg termini. El segon consell, posar un ciri a la Verge de Meritxell per què ens ajudi a sortir d’aquesta situació d’estancament econòmic.