Molta més poesia i menys vertigen. Menys sospirs per part del públic que no han implicat menys ovacions; no hi ha hagut tant temor per part de l’espectador a una més que probable caiguda per part de la trentena d’actors que protagonitzen Scalada Vision perquè en comparació amb intervencions anteriors, la trama s’ha desenvolupat més a nivell del terra que en gronxadors de fantasia a cinc metres d’alçada o barres en què l’acròbata se subjectava en l’aire amb una peça de la mida de la seva mà. L’aposta, físicament parlant, és en definitiva menys arriscada que la darrera edició però no per aquest motiu menys mereixedora de reconeixement.
 

Un miler de persones, entre autoritats i veïns del Parc Central, sense oblidar voluntariat i un nombrós equip de seguretat que alhora cercava els tècnics així com el personal dels mitjans de comunicació, van gaudir ahir al vespre de l’assaig general de la trentena de persones que protagonitzen Scalada Vision, títol del quart espectacle que la companyia internacional Cirque du Soleil porta al Principat i que, mig minut abans d’engegar amb la darrera temptativa abans de la presentació debut que tindrà lloc aquesta nit i que donarà pas a 21 actuacions més fins al 30 de juliol, el director creatiu, Mukhtar Omar Sharif Mukhtar, definia com a «ple de color i amb sorpreses per al públic». 
 

A la vista d’un Mukhtar «entusiasmat i optimista», més atent a les reaccions dels primers espectadors que no pas a la coreografia que ell mateix ha desenvolupat i dirigit malgrat la llibreta que duia en mà per anotar els darrers detalls a polir abans de l’estrena, els convidats van assistir a un espectacle en què se’ls ha volgut involucrar. La interacció és un dels punts forts de la nova proposició artística. De sobte, el públic se sorprèn veient-se pràcticament endinsat en l’obra.
 

La interacció no es dóna únicament entre elenc i el que visiona sinó entre la tecnologia i l’actor, les pantalles i la persona, donant força a la intenció descrita pel Cirque de «reservar un lloc per al vídeo amb la fi de crear un espai unificador». La fita s’assumeix amb escreix, ajudada per música en directe i molt color vermell, així com daurat, blanc i negre. Els colors freds quedaven per uns llums en ocasions empipadors, que s’obliden amb un nou vot a l’escenari.
 

La interacció que més punts s’enduu, no obstant i se’ns dubte, és la que es dóna entre els pocs acròbates que es personifiquen en una actuació amb menys perill per a les vides dels actors –i no per això, insistim– de menor impressió per al públic.
 

Novament, lliure interpretació de l’hora de durada que composa Vision i els duets que hi apareixen, l’aposta pel beatbox i una molt menor presència d’Andorra que no per això menys visual, amb trucs i reproduccions en pantalla ben divertides per a la visió. De l’andorrana trama d’Storia del darrer estiu es passa a un espectacle més tranquil, amb una mica de muntanya i The Cloud apuntant entre els audiovisuals. Menys impressió però més creativitat, sempre a lliure percepció de l’espectador, és clar.