Els últims anys, les arribades a Andorra de les grans rondes ciclistes s’estan convertint en memorables. Els elements van en contra dels corredors, com va succeir la darrera ocasió en què la Vuelta a Espanya tenia la meta al país. Ahir, en el retorn del Tour, es va repetir i no només la pluja va fer acte de presència, sinó que va fer-ho en forma de diluvi. Van haver d’aguntar quelcom més que l’aigua. També una calamarsada important. Tot ho fa més èpic, que és una part que alimenta al fenomen ciclista. Qui va superar-ho per adjudicar-se la victòria a Arcalís va ser l’holandès Tom Dumoulin (Giant). 
 

L’etapa sortia de Viella per arribar a la Coma d’Arcalís, amb un traçat de 184,5 quilòmetres. Era l’etapa reina dels Pirineus. El port de la Bonaigua era la primera ascensió del dia, i aquí diversos corredors van atacar. Entre aquests, els espanyols Alejandro Valverde (Movistar) i Alberto Contador (Tinkoff). Es donava un avís. Però qui no va poder seguir en cursa era el de Pinto i al port del Cantó es baixava de la bicicleta. Des de l’inici d’aquesta edició del Tour ha tingut la negre, i a més s’aixecava amb febre, el que el deixava tocat. «No podia continuar, des de les caigudes dels primers dos dies. No em sentia bé i això m’ha portat a prendre la decisió de retirar-me», indicava un decebut Contador per com ha anat tot plegat des del primer dia.
 

L’arribada al Principat es produïa amb una vintena d’escapats, amb una avantatge respecte el pilot de poc més de 10 minuts. El primer en coronar la Comella era Thomas de Gendt (Lotto Soudal), però en l’ascensió a Beixalís l’atrapaven. La seva cara mostrava que ja no podia més. El grup capdavanter estava format per 10 unitats i Dumoulin va llançar l’atac a Llorts. El sol i les altes temperatures que fins llavors havia protagonitzat l’etapa va donar pas a la pluja. El resident portuguès Rui Costa (Lampre Merida) coneix bé aquestes carreteres i va anar al darrera de l’holandès, que anava ampliant diferències. Venint de darrera, Rafal Majka (Tinkoff) l’atrapava per realitzar junts la persecució. Al pilot, l’Sky seguia comandant-lo i no s’observaven moviments entre els favorits a la general.
 

La pluja començava a caure de veritat i fins i tot va arribar a granissar. Dumoulin ho aguantava tot i seguia el seu ritme. Només li quedava el darrer tram i en una carretera completament xopa va aconseguir guanyar l’etapa, la primera que assoleix al Tour, que suma a les abans aconseguides al Giro d’Itàlia i la Vuelta a Espanya. Costa arribava 38 segons després juntament amb Majka. A tres quilòmetres per a l’arribada Chris Froome (Sky) va atacar, però no va tenir èxit, amb Nairo Quintana (Movistar) a roda. Daniel Martin (Etixx-Quick Step) i Richie Porte (BMC) també atacaven, però el líder i el colombià van aguantar i entraven a 6,35 minuts. Joaquim Purito Rodríguez (Katusha) no va poder lluir-se i entrava 21 segons després. A la general perd la tercera plaça i baixa a la cinquena.

 

Fa història / Dumoulin és el primer holandès en guanyar almenys una etapa a les tres grans rondes ciclistes. «És increïble. Encara em costa creurem-ho, he guanyat l’etapa reina del Tour de França. Si algú m’ho hagués dit ahir no m’ho hauria cregut», indicava el neerlandès, admetent que «a la pujada final veia que la meva capacitat baixava. La meva velocitat ha disminuït i tenia por de ser atrapat». Però finalment va poder aguantar. «Aquesta victòria em dóna una gran confiança» i buscarà més etapes, perquè «per a la classificació general encara he de progressar una marxa dins la jerarquia» dels Froome i Quintana.

El líder aquesta vegada va ser prudent i vigilava de prop Quintana. «No parava de pensar que arribaria l’atac. M’ho esperava fins a l’últim quilòmetre. Em preguntava si estava guardant forces per a un gran atac, però com que no ho ha fet vull pensar que estava al límit de les seves forces. S’ha mantingut enganxat a la meva roda», exposava Froome, assenyalant que «hem començat amb molta calor i després ens ha caigut el cel a sobre. Hem passat d’un extrem a l’altre i això ha posat les coses més difícils». Tot i així, «per a mi ha estat un bon dia. Estic content de mantenir el groc i ha estat gràcies al treball dels meus companys. No ens ho han posat fàcil, amb els atacs des del primer moment de Valverde i Contador. Però no hem tingut pànic».
 

Pel que fa als residents, el més ben parat va ser Costa. El corredor lusità valorava que va ser «una etapa de molta duresa. La pujada final semblava interminable. Ha estat un dia molt complicat, però la voluntat de guanyar era major. És un resultat que m’anima. No ha estat una victòria, però després de tant esforç i tantes temptatives que he fet, crec que ha estat una bona recompensa». Queda molt Tour i «fins a Paris tenim moltes etapes i més oportunitats. Donarem lluita».
 

Per la seva part Purito exposava que «ha estat una jornada bestial, però el meu objectiu continua sent lluitar per la general. Em trobo bé i amb sort l’última setmana, que serà molt dura, estaré millor i la gent arribarà més cansada». Per tot plegat, «estic content. Si m’arriben a dir que entraria així ho hagués signat. Estic contentíssim de com ha acabat l’etapa, tal i com havia anat la fuga».