Fa temps que competeix en triatlons i està pendent del calendari per subratllar les dates de quins participarà, perquè s’ha de preparar. Aquest 2016 s’ha centrat en fer 1.900 metres de natació, 90 quilòmetres de bici i 21 km de cursa a peu, que l’ha portat a proclamar-se campió de la Copa d’Espanya de mitja distància de la categoria d’entre 40 i 45 anys. Després d’una temporada llarga, i d’acabar fos a l’última prova, el que vol és descansar, però ja comença a tenir en ment quins seran els seus reptes el 2017. 

 

– S’esperava acabar la temporada amb un títol?

– No m’ho esperava gens. I més per com vaig començar, perquè a la primera prova a Elx no em va anar massa bé. En canvi a la següent, a Pamplona, em va anar força bé i vaig veure que preparant-me millor tenia opcions. A València ho vaig confirmar i la d’Eivissa, amb el títol en joc, la vaig preparar a consciència. Tot i així ho vaig passar molt malament per la duresa del circuit.

 

– En el món dels triatlons coneix totes les distàncies. Ha passat per l’esprint, mitja, llarga i ironmans. Amb quina es queda ara?

– Teòricament com més gran et fas van millor les de mitja i llarga distància perquè tens més cap per marcar el ritme. Et coneixes millor a tu mateix per veure com estàs, i vas perdent aquella guspira d’explosivitat. Són les que ara faig. He millorat molt nedant i en canvi ara la bici és el meu punt feble i corrent em defenso.

 

– Als esports de resistència antigament els que estaven en la trentena o superaven l’edat eren els que destacaven, i en canvi ara estem comprovant que la franja d’edat cada cop baixa més i que els més joves estan guanyant curses i campionats. A que es deu aquest canvi?

–Cada vegada estem veient que hi ha més nivell i que la gent està més preparada en les nostres tres disciplines. Abans tenir un preparador físic o personal quedava molt lluny i en canvi avui en dia no passa. Cada cop tothom s’assessora més i hi ha noves tecnologies i metodologies que ajuden a evolucionar ràpidament. Ara els joves tenen més cap que nosaltres quan teníem la seva edat. Amb vint anys jo no m’hagués ni plantejat per un moment participar en un triatló de mitja distància.

 

– Tot es qüestió de posar-se nous objectius...

– Cada cop ens posem reptes més bojos, com poden ser les ultraman. És pura adrenalina de l’esport. Quan acabes una cursa penses que podries haver fet més i ja et planteges que fer més endavant.

 

– I on està el límit?

–Aquesta és la pregunta del milió. No ets conscient d’on està la línia de l’esport i la salut. A Eivissa, per exemple, ho vaig passar fatal. Feia molt temps que no ho passava tan malament i llavors et qüestiones coses. De moment estaré dues setmanes sense voler saber res de triatlons i curses.

 

– Però posar-se reptes és llei de vida, va unit a la condició humana...

– Per aquest motiu m’agrada tan competir en proves de resistència de llarga distància. És com a la vida. Tens una període de preparació i dins d’aquests es produeixen imprevistos, hi ha moments que estàs a dalt i altres a baix, apareixen pors i hi ha factors que pots controlar, però d’altres no.