Entrar al bingo ja fa respecte de per si: el fet que un quedi registrat als ordinadors, amb totes les seves dades més personals de les quals no se sap qui en tindrà disposició pel mer fet d’entrar-hi una nit qualsevol per trencar amb els plans habituals o simplement per passar l’estona, sobta, certament. La cosa s’agreuja quan s’entra a la sala entapissada amb un color granat brut i decorada amb cadires verd guerra i rajoles al terra de diferents colors i taules de fusta velles però que incorporen totes, per contra, pantalles d’ordinador; la situació escenifica la trobada de l’antic amb la modernitat. Entre cometes perquè els esmentats aparells tecnològics mostren unes imatges dignes de teletext.
 

Tot empitjora encara quan a algú li passa pel cap posar-se a parlar amb els companys de la taula on s’ha optat per prendre lloc de forma compartida perquè la sala està atapeïda de gent. Que el lector, en parlar de bingos plens, pensarà en avis. Però no tots són padrins, ni tampoc tots hi van simplement a passar l’estona. N’hi ha que sembla que hi vagin a treballar.
 

Les sales de bingo no es poden prendre a broma. Si el dissabte el flux de jugadors és important, la tarda del diumenge no queda enrere. Tampoc entre setmana el moviment d’assidus és menyspreable. Cal en aquest punt i abans de seguir, fer un incís: s’ha emprat la definició de «jugador» perquè al cap i a la fi això és el que és el bingo, un joc d’atzar. Fet l’apunt, també s’ha de fer extensa l’alta afluència d’aficionats el dia rere dia de la setmana, quan desenes de persones freqüenten aquests espais més per quotidianitat que per al seu gaudi.
 

El bingo de sala, l’oficial, el que no es juga a casa per Nadal amb una màquina de plàstic de la que cauen les boles i que acaba sent un set incomplert amb 99 –o menys– números en comptes de 100, ha perdut la seva essència, ja no és el que era. Ja no s’hi sent el crit de «línia», així com tampoc l’emocionant «bingo!» que suscita entre els jugadors sentiments contraposats: des l’odi dels qui porten dues hores jugant infructuosament fins als que se n’alegren.
 

 

Ja no és el que era, com es deia. Les màquines han trencat també amb el funcionament d’aquest entreteniment tòpicament atribuït als padrins. Avui dia, ja no és estrictament necessari que l’usuari s’estigui pendent del que canta els números que van sortint l’un rere l’altre de la bola (que tampoc ja no és una bola constituïda per mil i un ferros paral·lelitzats). Ara, si a un se li escapa alguna de les xifres cantades, ja no passa res, no perd el premi de la línia o el que sigui que li ha tocat: els treballadors saben, gràcies a tenir registrades totes les sèries, quin cartró ha estat el premiat en el mateix instant en què algun dels venuts es completa. Quan això té lloc, quan es completa algun dels passos, la maquinària s’atura automàticament esperant que l’afortunat surti anunciant la seva fortuna. I si aquest no s’adona de la sort, els mateixos biguers s’encarreguen de cercar-lo entre les taules per anunciar-lo que ha estat el guanyador dels 10,21 euros que valia la línia.
 

Amb tot, hi ha romàntics que li mantenen la màgia al joc, malgrat que les boles ja no surtin dels metal·litzats bombos i els padrins ja no cridin emocionats. En qualsevol de les sales disponibles a les parròquies centrals s’hi poden veure aficionats nivell professional. Són persones fàcilment identificables: al seu voltant, a la taula, hi tenen desmantellat l’equip del jugador professional. Aquest bagatge material es composa de bolígrafs que cobreixen tot el Pantone. I subratlladors. I post-it, gomets... I fins i tot petites ampolles que no arriben als 20 mil·lilitres i que contenen alguna mena de beuratge energètic. Aquest és el nivell. Si no n’hi havia prou, els sirvents de taula tenen aquestes persones identificades i, consegüentment i per evitar enuigs, es mantenen prop d’aquests experts, que necessiten amb certa assiduïtat ser proveïts amb rons barrejats amb begudes vigoritzants, cafès i llet condimentada amb cacau en pols. Cal insistir en què tot plegat ho demana una mateixa persona, en una mateixa ronda. Ningú més seu amb el subjecte a la taula; no hi caben entre tant bolígraf i els sis cartrons desplegats just davant seu, al costat d’una pantalla alçada per no perdre’s cap dels números cantats pel locutor en català i castellà.
 

Si la figura ara descrita sembla l’apoteosi del jugador, no és la única persona experta que es dedueix a la sala. Només dues taules més enllà, s’hi dedueix darrere el bigoti un altre professional: en aquest cas va amb una ronyonera de cuir d’on va extraient els bitllets (que no monedes, perquè compra en cada partida diversos cartrons) i que deu ser la de la sort: gairebé mossega una persona a qui deu veure com a contrincant i que li ha demanat seure amb ell, en vista de la saturació de gent que es troba a la sala.
 

 

En entrar en vigor la prohibició de fumar als espais tancats, també els bingos es van veure afectats per la mesura. La cosa, no obstant, va durar poc: bingo i vicis són inherents. No es pot tenir el jugador deu minuts sense fumar, el tabac és una de les eines que conforma el quit del perfecte jugador, de fet. Des de la sala contigua a la dels fumadors, entre el núvol de fum, es veuen persones encenent-se el cigarro amb el fumat immediatament abans; no se n’ha apagat un que ja n’engeguen un altre.
 

 

No tothom que va al bingo hi va a jugar. Potser es fa un cartró, però no necessàriament. Els dos bingos de les parròquies centrals són coneguts per l’assequible dels seus plats; molts hi van a sopar el diumenge pel baix preu dels seus plats. I també els combinats amb alcohol ho són, d’aquí la presència de molts joves. Però no només aquests baixen la mitjana d’edat dels presents a la sala. No tots els que hi van són padrins. Molts dels assidus no superen els 50 i sembla que en el bingo els hi vagi la vida. Com si es trobessin a la feina. I no se li acudeixi posar-se a xerrar. En només una hora a la sala se sent més  d’un «sht! Que no sent». El locutor parla fluix i massa ràpid.