PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Juli Sánchez: vint anys de servei a la tricolor

Amb 38 anys es converteix en la viva imatge de l’aniversari de la selecció al Groupama Aréna de Budapest, on va pensar: «Quin privilegi tot el que he viscut»

Per Iván Moure

Abans i després. A l'esquerra, l’onze titular de la tricolor al debut amb Estònia, el 13 de novembre del 1997. A la dreta al final del partit de diumenge a Hongria.
Abans i després. A l'esquerra, l’onze titular de la tricolor al debut amb Estònia, el 13 de novembre del 1997. A la dreta al final del partit de diumenge a Hongria. | FAF
El partit del diumenge passat contra Hongria coincidia amb el vintè aniversari del debut de la selecció en partit oficial, un 13 de novembre del 1997 a l’Estadi Comunal davant Estònia. Un jugador, Juli Sánchez, apareix en les dues alineacions. Així doncs, per a ell també va ser un dia de celebracions. Va sortir al minut 87 per Marc Pujol i es va convertir en el símbol de l’efemèrides, en la viva imatge d’aquestes dues dècades de camí al terreny de joc del Groupama Aréna de Budapest, a les quals ha acumulat 138 partits dels quals 95 van ser oficials, 3 oficiosos i 40 amistosos.
 
«Jo no sabia res fins uns pocs dies abans. Quan vaig veure que estava a la llista de divuit... Quina alegria! És que ara no és com abans. Les coses han canviat molt. Costa moltíssim fer-te un forat en una convocatòria», admet tot i deixar clar que manté la mateixa il·lusió que quan va debutar amb només 16 anys a l’FC Andorra que militava a Segona B. «Em va sorprendre, m’ho he guanyat. Estava jugant bé i tenia l’esperança d’entrar-hi. Per això treballo a cada entrenament».
 
Juli va sortir al minut 87. Era, no ho té ben clar, «la 68a o 69a» internacionalitat. Marc Pujol era qui li cedia el lloc i també el braçalet de capità. Un moment màgic, quan se’l va col·locar, que per a ell simbolitzava «la representació al màxim nivell d’un país, l’orgull de portar l’escut, la samarreta. Un moment inoblidable, que es barreja amb un moment complicat, perquè quan surts de suplent és més difícil adaptar-te al ritme».
 
El partit ja estava decidit, dominava Hongria 4-0. Van ser uns pocs minuts de veure Juli amb la tricolor una vegada més, una estona que «sap a poc», perquè ell sempre vol jugar, però que s’allarga perquè amb el xiulet final, va rebre les felicitacions i els mims cada un dels seus companys. També un moment melancòlic, evidentment: «Penses que ja s’apropa la fi, que és llei de vida, però que quin privilegi he viscut portant aquesta samarreta».

El ja retirat de la selecció Òscar Sonejee (106 internacionalitats) i  Ildefons Lima són, diríem, l’altra part de la història viva de la tricolor, que més o menys són de la mateixa generació. El capità estava sancionat per al partit a Hongria i lamenta «no haver pogut viure aquest dia tan especial amb ell». Són moltes històries, molts moments junts, de molta duresa i també de felicitat. «Per això sap greu», detalla. «Però ell ja sap que sempre estic a prop d’ell, encara que estigui a milers de quilòmetres». S’estimen. Es nota. Ells van viure junts les precarietats dels inicis, quan no se sabia si aquell debut de la tricolor tindria continuïtat. Son part dels moments més assenyalats de la història, com el primer partit oficial de fase de classificació contra Armènia l’any 2000,  el primer triomf en un amistós contra Bielorússia (2-0, el segon de Juli), el primer oficial guanyat contra Macedònia, els empats davant Finlàndia i Macedònia, d’altres que van estar a punt de convertir-se en gesta com Rússia o Israel... Fins l’estrena contra Gal·les a l’Estadi Nacional, fa només dos anys. «Tinc la samarreta de Figo, Karpin, Roy Keane, Davids... I la més especial, la de Zidane». 
 
Contra tots aquests ha jugat Juli, qui segons Ilde i Òscar tenia les condicions necessàries per triomfar. «Era tècnic, hàbil, el típic petitó de qualitat que sabia molt bé què fer amb la pilota. Un ‘jugon’! Més d’una vegada he hagut d’aturar-lo amb alguna patadeta perquè tornava boja la defensa rival», lloa d’ell Ilde. «Segurament està entre els tres millors jugadors de la història d’Andorra però és que fora del terreny de joc encara era millor. Sempre amb un somriure, no sap enfadar-se... Molt noble i familiar, d’aquells amics que sempre estan allà. I des de fora sembla molt reservat però és tot façana... Rius molt amb ell!», el radiografia Òscar.
 
Riu quan li pregunten sobre el centenari d’internacionalitats, però deixa clar que «encara crec que puc aportar coses a la Lliga i mentre em vegi així, jo continuo». Això és el millor de tot. Amb 38 anys, Juli encara la toca a la UE Santa Coloma i no veu data per a la retirada.
PUBLICITAT