PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

La república més antiga de la història

San Marino, un dels tres estats amb què Andorra negocia l’acord amb la UE, es regeix per un dels sistemes polítics més curiosos del món

Per Marc Solanes

Una imatge de San Marino
Una imatge de San Marino
Situat als peus del Mont Tità, entre Emilia Romanya i les Marques, a Itàlia. Probablement molta gent no coneixia que es tracta d’un petit Estat d’Europa abans de l’anunci de l’acord d’associació a tres bandes entre aquest, Andorra i Mònaco. Poc més de 30.000 habitants conviuen en un microscòpic territori –al qual només s’hi pot accedir per carretera– de tan sols 61 quilòmetres quadrats, el que significa una densitat de població de gairebé 600 habitants per cada mil metres. Malgrat tot, i encara que resulti paradoxal, algunes fonts afirmen que San Marino constitueix l’Estat sobirà més antic de tot el món.

Anys de resistència / La seva reduïda mida el situa com el cinquè país més petit del món, però això no ha estat cap obstacle per a mantenir la seva independència i autonomia al llarg de milers d’anys. Aquest microestat ha sobreviscut, ni més ni menys, que a l’imperi que en el seu dia Itàlia va construir arreu de la península a través de diverses ciutats-Estat. Mentre que poderosos regnes com ara el de Gènova o el de Venècia van acabar caient dins l’entramat, San Marino resisteix des de la seva aparició, que algunes fonts daten a l’any 301, quan va ser oficialment fundat per un paleta cristià anomenat Marino que, fugint de la política anticristiana de Dioclecià, va arribar fins a aquest remot territori, on va trobar una petita capella que li va fer servir per fer d’ermità la resta de la seva vida.
Els primers documents que parlen d’aquesta terra daten de l’any 885, parlen sobre la disputa que va tenir l’abat Esteve de San Marino i el bisbe Deltone de Rimini. El Govern de San Marino estava format per una assemblea anomenada Arengo i que estava constituïda per tots els pares de família que hi habitaven.
Curiosament, es tracta de l’únic territori que va sobreviure a la reunificació italiana del segle XIX, esdevenint territori de refugiats durant el convuls segle –i la resta de la història– amb Garibaldi com una de les figures més emblemàtiques que hi van restar durant un temps. Des de temps immemorials, el poble de San Marino ha estat considerat com un dels més acollidors i hospitalaris de tot el món rebent milers de persones que fugien de persecucions per motius polítics, socials o religiosos. Pel que fa a la neutralitat, no es tracta d’un territori que l’hagi practicat habitualment en els conflictes internacionals malgrat sigui la tònica general de gran part dels microestats: tot i que durant la Segona Guerra Mundial si que es va mantenir al marge, durant la primera va decidir lluitar del costat dels italians.

Govern / Una de les curiositats més importants d’aquest enclavament històric resideix en la seva forma de govern i la seva estructura de rotació de les figures polítiques. El Govern està representat per dos Capitans Regents que són escollits cada sis mesos pels membres del Gran Consell General que, tal com es manté de forma històrica, està format per un total de 60 ciutadans que són escollits democràticament cada cinc anys –tot i que aquesta forma d’elecció no es va fer efectiva fins al 1945, ja que abans els seus membres eren designar a través d’un sorteig.
Aquest territori, amb una extensió similar a la de la illa de Manhattan, és considerada la única república de tot el món on s’escullen dos caps d’Estat, que comparteixen el càrrec més important del país i comparteixen les seves responsabilitats d’administració territorial. Aquesta estranya forma d’organització ve, segons alguns experts, de la necessitat d’establir un fort control del poder en una comunitat tan petita on la principal preocupació era que aquest es distribuís de forma equitativa i no provoqués desigualtats o conflictes entre els seus habitants. La idea d’aquesta extravagant forma de govern va ser copiada, segons afirmen alguns estudiosos, del temps dels cònsols de la República Romana, i l’objectiu principal residia en no concentrar en cap cas la totalitat del poder en una única figura política. Els estatuts d’avui en dia –amb l’excepció d’algunes modificacions realitzades al llarg dels anys– són els que daten de mitjans del segle XIII –moment en que es registra per primera vegada aquesta forma de govern–, a finals del qual va ser reconegut com un estat independent per part del Vaticà.

Identitat i tradició / Tot i que pugui semblar una forma poc eficaç per a la gestió del país –ja que en sis mesos no hi ha massa temps per dur a terme grans mesures–, aquesta no és la principal preocupació d’un territori que es focalitza més en evitar qualsevol acumulació de poder i en respectar una tradició que ha marcat la seva identitat al llarg de molts i molts anys.
Malgrat tot, els Capitans Regents van deixar de tenir un paper executiu de rellevància a partir de la reforma de 1945 i van esdevenir una figura més aviat de tipus simbòlic i de representació del país. A partir de llavors, la funció executiva es va concentrar en mans dels secretaris d’Estat. Una de les curiositats d’aquest sistema és que en alguna ocasió els caps d’Estat s’han trobat amb dificultats a l’hora d’assistir a convencions d’organitzacions internacionals, com ara l’ONU, ja que en general només es reserva un seient per cada representant del país, mentre que en aquest cas sempre en són dos.

Paper de les dones / El paper de les dones com a representants del país té una història molt més recent. Tal com va declarar la professora d’Història per la Universitat de San Marino, Valentina Rossi, a El Mostrador, aquestes no van poder ser escollides fins a l’any 1974, i no va ser fins set anys més tard que el país va tenir una dona com a Capitana Regent. Tot i haver-hi hagut una parella de capitans mixta, mai s’ha donat la situació en que dues dones formin la dupla de la representació de l’Estat, un aspecte en el que encara hi ha un llarg camí per recorrer.

Comenta aquest article

PUBLICITAT