PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Adéu a tota una institució

Òscar Sonejee, després de dues dècades al màxim nivell, decideix retirar-se com a jugador

Per JOAN JOSEP BLASCO

Zidane i Sonejee, al partit a Saint Denis entre França i Andorra del 1998.
Zidane i Sonejee, al partit a Saint Denis entre França i Andorra del 1998. | AP / Laurent Rebours
Un dels principals referents futbol nacional es retira. Òscar Sonejee penja les botes. El jugador amb més internacionalitats veu que no pot estar al nivell que voldria i amb quaranta anys decideix deixar de jugar, però no abandonar els camps, perquè hi continuarà vinculat, aquesta vegada des de les banquetes com a entrenador.
 
Ha jugat a l’FC Andorra, FC Santa Coloma, FC Lusitans i UE Sant Julià, marcant tota una època dins el futbol andorrà. L’estiu passat va fitxar pel Lusitans i tenia la intenció de concloure la campanya, però «el cap ha dit prou», admet Sonejee, indicant que «a principi de temporada tenia dubtes de continuar, però em van acabar convencent. Amb la situació actual em costava molt continuar, perquè no podia entrar en la dinàmica de grup, perquè només entrenava dos dies a la setmana i l’equip ho feia quatre. No acabava d’estar bé físicament». La seva nova vida futbolística serà com a tècnic. Actualment dirigeix l’Enfaf cadet i la selecció sub-16. «Gaudeixo molt entrenant als joves. Em vull treure la llicència UEFA Pro i tirar endavant una carrera d’entrenador, una faceta que cada vegada m’agrada més».
 
Al llarg de dues dècades al màxim nivell es queda amb molts moments. Una part important són les vivències viscudes amb la selecció, amb qui suma 106 internacionalitats, sent el primer centenari al país. «Mai m’hagués imaginat arribar a aquesta xifra, ni jugar en els camps on ho he fet o tenir davant rivals que són referents mundials», assegura. Qui més l’ha impressionat és Zinedine Zidane, i com a equip «la França campiona del món i el Brasil de Ronaldo i Roberto Carlos». Precisament el duel amistós amb els carioques és un moment que té marcat, perquè «va ser el començament de tot. Ens deien que perdríem de més de 10 gols i vam demostrar que podem competir i no fer el ridícul». Ara bé, l’instant amb el que es queda és la victòria davant Macedònia: «És el més important que tenim, perquè de moment és l’única en partit oficial. A tots ens quedarà de per vida. Ho tinc gravat a la memòria».
 
El secret de la seva longevitat «és ser bastant constant. Sempre m’ha agradat entrenar i una part molt important és que he crescut amb un grup de jugadors als que també els ha agradat fer-ho. També m’ha ajudat que no he tingut cap lesió greu. I el que més motiva sempre és poder anar amb la selecció». Fent una comparativa del futbol nacional de quan va començar a l’actual, «a nivell de selecció estem evolucionant, però amb passos més petits que altres països. Abans teníem futbolistes que jugaven o havien jugat a l’elit i ara no, i marcaven la diferència. Intentem competir sempre i s’està fent una bona feina, i en molts partits hem estat a prop de puntuar. Esperem no tardar massa a tornar-ho a fer».
PUBLICITAT