Qui m’ho havia de dir que m’agafarien unes ganes incontenibles de pujar a l’escenari i cantar totes les àries amb els intèrprets? Evidentment, per un sentit del pudor i de la bona marxa de la funció no ho vaig fer, cosa que és d’agrair. 
 

Aquest cap de setmana a l’Auditori Claror de Sant Julià ha tingut lloc la representació de La Traviata, de Verdi, un muntatge de l’Associació Andorra Lírica. Hi havia fam d’òpera com es va demostrar pel ple a vessar de les dues funcions. Majoria de públic de mitjana edat, però també gent jove.

Reconec que sent neòfit en la matèria les dues Traviates que havia vist anteriorment (totes dues orquestrades) em feien pensar que la funció quedaria coixa amb només acompanyament al piano. Res més lluny de la realitat: Tarkov em va captivar només començar la interpretació i no vaig trobar a faltar la resta d’instruments. La seva entrega va ser total, a més tenint en compte que també feia les funcions de director musical.
 

La decoració austera encara va ressaltar més el vessant musical, arribant al punt més àlgid amb l’ària Addio del passato, en què la soprano Jonaina Salvador, artífex de La Traviata, ho broda. 
 

El Cor de Cambra de les Valls d’Andorra, el Cor Jove dels Petits Cantors, l’Esbart de Sant Julià de Lòria i, especialment, la jove soprano Soler, en el paper d’Aninna, van captivar un auditori totalment entregat que van recompensar els cantants-actors amb aplaudiments finals de gairebé un quart d’hora, merescudíssims.
 

Només vaig trobar a faltar Piquillo, el matador.
 

A Manhattan, Woody Allen, en el seu llistat sobre coses per les quals paga la pena viure, es va deixar La Traviata de Verdi.