• En Càndid opina que un Pretòria de tant en tant pot ser beneficiós per a Andorra

Els que em coneixen de fa temps saben de la meva antiga amistat amb en Càndid. No tenia intenció que aquest personatge, del qual en desconec tant l'edat com la procedència, es colés en aquesta pàgina. Sempre m'ha fet por que les seves opinions escabellades em portin problemes. Però els amics són els amics i no sempre els pots estar dient que no a tot, i encara menys quan són capaços de seguir-te fins a un lloc tan recòndit com aquestes valls.

Des que sóc a Andorra no havia tingut notícies d'en Càndid i em va sobtar força trobar-me'l ahir de bon matí, mentre feia el meu passeig diari fins a les bordes de Redort. Havia matinat més que jo, havia esmorzat de valent --fruita, torrades amb mel i canyella i ous ferrats amb bacon-- i fins i tot havia tingut temps de repassar la premsa. "Pretòria esquitxa Andorra", va dir-me recordant la pàgina tres d'EL PERIÒDIC d'ahir, "a veure si serà veritat que en aquest país sou una colla de porucs...".

No l'entenia --em passa sovint amb les conclusions a què arriba en Càndid-- i li vaig demanar que s'expliqués millor. "La premsa, preocupada perquè Pretòria esquitxa An- dorra, la banca amoïnada pel bon nom de la plaça financera... ¡Però si és el millor que us podia passar! ¿Algú és capaç de concebre una campanya més efectiva i més barata? Imagina't que es fa públic el sumari del cas Pretòria i comença a sortir la llista dels bons samaritans sempre disposats a acollir els diners sense pàtria: Suïssa, Luxemburg, les illes Caiman, la banca Rothchild... i Andorra no surt per enlloc. Estaríeu tots amb la consciència molt tranquil.la, suposo, però ¿voleu o no voleu jugar a Primera Divisió? ¿Què preteneu? ¿Limitar-vos a ser un paradís fiscal per als dentistes de Tolosa i els botiguers de Barcelona? No home, no... Una informació com aquesta de tant en tant ja va bé. Imagina't el que haurà pensat l'evasor mitjà català quan hagi llegit que Alavedra i Prenafeta hi amagaven diners: si els peixos grossos utilitzen Andorra, deu ser que encara val la pena. És per això que no entenc que els bancs estiguin amoïnats perquè Andorra surti al costat de Suïssa, Luxemburg o l'Uruguai; i més quan ells mateixos fan aquesta associació de noms als seus anuncis publicitaris."

Aquí no me'n vaig poder estar de recordar-li que Andorra havia respost amb una diligència impecable a les comissions rogatòries internacionals per aquest afer. "¡Raó de més per no tenir por!", va respondre en Càndid, "d'una banda, demostres que els peixos grossos encara es refien de tu i, de l'altra, que estàs disposat a col laborar amb la justícia. ¡Faltaria més! Aquí de diners bruts no en volem. ¡Ep! ¡Que els primers enganyats vam ser nosaltres! Estàvem persuadits que el senyor Alavedra havia fet els diners intercanviant segells i monedes antigues a la plaça Reial els diumenges al matí, semblava un ancià tan eixerit... ¡En quin món vivim que una edat provecta ja no és garantia de respectabilitat! Aquest tipus de coses, dites amb gràcia, són pura poesia."

Em va deixar atònit i, a més, devia fer-ne la cara, perquè es va aturar un moment abans de continuar: "Entenc que us avergonyiu de servir de refugi d'un engominat que ha fet fortuna amb el totxo a València o d'un d'aquests quinquis amb corbata de Marbella i voltants; però és que això és diferent... ¡Estem parlant de senyors de Barcelona! Si fins i tot es citaven a La Farga o al Semon. ¿Es pot tenir més bon gust? Sí, és clar, podrien haver-se citat al Mauri amb aquells sandvitxos de roast-beef amb mostassa que són una delícia, però suposo que Mauri els semblava una mica massa petit-burgès. Això si que no tindria perdó de Déu, aquests deliris de grandesa..."

Al fons de la vall el campanar d'Ordino tocava les 10 i jo havia de baixar a la redacció. En Càndid no tenia pressa i es va quedar pensant en els entrepans de pa anglès amb roast-beef i mostassa, assegut a l'herba de Redort, més verda que mai en aquesta primavera tan tardana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.