Un bust de dona típic del Renaixement amb el pintallavis corregut. És una de les peces que es pot veure en l’exposició de Gerard Mas a la galeria Pilar Riberaygua, que es va inaugurar ahir i es podrà visitar fins al 30 de juny.
 

«Agafar imatges estàtiques de models clàssics de la història de l’art i li poso coses actuals i impròpies del moment», va ressaltar ahir  Mas durant la presentació de la seva obra. De fet, aquest obra va acompanyada d’uns altres dos busts de dones, un dels quals porta un micròfon com si fos una treballadora en un call-center i un altre té una pinça al nas. «Les dones tenen una actitud impròpia d’un retrat del Renaixement», va explicar Mas. 

Cap de les obres, elaborades amb fusta, resina o marbre, deixa indiferent l’espectador. Uns amants comestibles que es troben dins d’un plat, una dona amb biquini i un barret de bròquil o un  piragüista que no té rems ni aigua per poder desplaçar-se amb la canoa són altres de les escultures que es troben en l’exposició. «És una situació absurda que el personatge no acaba de funcionar», va matissar Mas sobre la peça del piragüista, elaborada amb fusta. Atrapa també el realisme de les imatges. En aquest cas, es pot percebre, fins i tot, les arrugues de l’estómac.

La fusta es converteix en una pell més en l’obra del sarcòfag, que és la talla d’una dona a estatura normal, però que té el cos dividit en dues parts, la del davant i la del darrere. «Té volum per fora, però és buit per dins. És com si fos una pell de fusta», va indicar el seu artista. Mas va relatar que aquesta peça es va elaborar a partir  d’una biga esquerdada d’una fusta de roure. Això fa que la cara, el cos també es vegi esquerdat, però segons Mas va tenir en compte cada una d’aquestes línies a l’hora de crear l’escultura. 

Segurament, l’obra més poètica és una en la qual apareixen diversos caps d’home i en tots ells una garsa els hi pica l’orella. «És una imatge poètica de l’audició de l’ocell que entra» dins del cap, segons el creador. Al mateix temps, però també juga o recorda com si fos un camp de melons en els quals els ocells acudeixen per picar la fruita. 

Mas confessa que és un amant de l’època egípcia, la qual també explota en les seves creacions. És per això, que a l’exposició es troba una deïtat molt particular. Es tracta d’un gos de marbre, assegut a terra amb els braços endavant, però la raça és un bull terrier, que va ser creat per l’home a començaments del segle XX. 

Amb tot plegat, va dir Mas, persegueix jugar amb l’espectador. Les seves escultures són sòbries, senzilles i pocs elements, però les revesteix d’alguna cosa que està fora de lloc. «És donar-li una descontextualització per donar-li un significat», va assegurar Mas. Ara bé, va assenyalar que amb aquesta sobrietat vol que sigui el mateix espectador que tregui la seva pròpia interpretació de cada una de les escultures. H