La Seu d'Urgell
El FeMAP, una idea peregrina
El FeMAP i les formacions que hi participen han aconseguit recuperar un espectacle de fa 40 anys
Ara ja fa set anys, la idea de portar un festival de musica antiga als Pirineus, el ja reconegut FeMAP, semblava peregrina. Les cendres del Brudieu – que es duia a terme a la Seu d’Urgell– eren encara calentes, però la valenta aposta d’especialitzar-se tant, tot traslladant l’oferta a 10 municipis més, sens dubte era estranya i, fins i tot, arriscada. El temps, i també una gran feina per part dels organitzadors, han acabat per donar la raó als impulsors d’aquesta interessant oferta cultural i enguany ja són 34 els municipis que s’han apuntat a la festa, tot saltant-se les fronteres de tres països, un d’ells Andorra.
Aquest creixement exponencial l’ha convertit en un dels festivals d’aquestes característiques dels més importants d’Europa. I amb el perill de ser redundant, ho tornaré a repetir, ja que a casa nostra no tenim gaire treballada l’autoestima. Sí, el FeMAP és un dels festivals de música antiga més importants del que, en ocasions, s’anomena el vell continent. Una de les característiques que defineix l’esperit del Festival és la recuperació d’obres poc conegudes o inèdites. No és el cas dels Cants i Danses que apareixen en el Llibre Vermell de Montserrat, prou afamats dins el món de la música. La tasca del festival era recuperar un espectacle que feia 40 anys que s’havia estrenat, gràcies a les formacions Magister Petrus, Cor Francesc Valls i l’Esbart Dansaire de Rubí. Aquest havia estat concebut pel pare Gregori Estrada i no se’n havia tornat a saber res més fins ara.
Els estudis d’aquest erudit monjo van desvetllar que la música que recollida en el Llibre Vermell estava connectada amb la cultura popular i les coreografies –ja presents al text i de les primeres que se’n té constància escrita– eren pensades per a que les ballessin els pelegrins, que acudien a l’abadia. Aquests passavolants, prou nombrosos a l’edat mitjana, haurien estat rellevats pels que anomenem turistes els quals, com encara fan actualment, podien sorprendre els indrets que els acollien amb costums certament extravagants o rares i per tant peregrines.
Curiosament, la peregrina idea del FeMAP ha aconseguit –mitjançant una bona campanya de sensibilització dels ajuntaments–que els actuals pelegrins es desplacin pel territori per escoltar musica. No en va a la cua per entrar a la Catedral s’hi podia escoltar parlar francès i alemany. Aquesta era tan llarga que un conductor d’un Mini –on s’hi sintonitzava, amb un cert volum, la cançó de l’estiu Despacito– va preguntar: «Què hi venen aquí?», tot fugint amb un riure certament irònic.
Malauradament el sempre incert temps que ens acompanya als Pirineus no va permetre que l’espectacle es desenvolupés en els Claustres, tal i com estava previst on, potser, hauria lluït més. La qualitat de les formacions però va convèncer al respectable que les va acomiadar amb una gran ovació.
Aquest creixement exponencial l’ha convertit en un dels festivals d’aquestes característiques dels més importants d’Europa. I amb el perill de ser redundant, ho tornaré a repetir, ja que a casa nostra no tenim gaire treballada l’autoestima. Sí, el FeMAP és un dels festivals de música antiga més importants del que, en ocasions, s’anomena el vell continent. Una de les característiques que defineix l’esperit del Festival és la recuperació d’obres poc conegudes o inèdites. No és el cas dels Cants i Danses que apareixen en el Llibre Vermell de Montserrat, prou afamats dins el món de la música. La tasca del festival era recuperar un espectacle que feia 40 anys que s’havia estrenat, gràcies a les formacions Magister Petrus, Cor Francesc Valls i l’Esbart Dansaire de Rubí. Aquest havia estat concebut pel pare Gregori Estrada i no se’n havia tornat a saber res més fins ara.
Els estudis d’aquest erudit monjo van desvetllar que la música que recollida en el Llibre Vermell estava connectada amb la cultura popular i les coreografies –ja presents al text i de les primeres que se’n té constància escrita– eren pensades per a que les ballessin els pelegrins, que acudien a l’abadia. Aquests passavolants, prou nombrosos a l’edat mitjana, haurien estat rellevats pels que anomenem turistes els quals, com encara fan actualment, podien sorprendre els indrets que els acollien amb costums certament extravagants o rares i per tant peregrines.
Curiosament, la peregrina idea del FeMAP ha aconseguit –mitjançant una bona campanya de sensibilització dels ajuntaments–que els actuals pelegrins es desplacin pel territori per escoltar musica. No en va a la cua per entrar a la Catedral s’hi podia escoltar parlar francès i alemany. Aquesta era tan llarga que un conductor d’un Mini –on s’hi sintonitzava, amb un cert volum, la cançó de l’estiu Despacito– va preguntar: «Què hi venen aquí?», tot fugint amb un riure certament irònic.
Malauradament el sempre incert temps que ens acompanya als Pirineus no va permetre que l’espectacle es desenvolupés en els Claustres, tal i com estava previst on, potser, hauria lluït més. La qualitat de les formacions però va convèncer al respectable que les va acomiadar amb una gran ovació.