La Policia trenca amb el mite que Andorra és un lloc de pas d’estupefaents que van d’Espanya cap a França. «No té cap sentit utilitzar Andorra com a una plataforma de trànsit de droga. Pensa que has de travessar dues fronteres i que la legislació aquí és molt dura», matisa el cap de l’àrea de la Policia Judicial i Investigació criminal, el comissari Benjamí Rascagneres. De fet, puntualitza que això només ha passat una vegada: l’any 1992, quan es va detenir un italià amb 28 quilograms d’haixix a la frontera del riu Runer, que portava la droga cap al seu país. «Es va perdre», va especificar Rascagneres. 
 

Aquesta quantitat d’haixix segueix sent la més important confiscada al país, però per poc. El desembre del 2016, la policia va confiscar en el marc de l’operació Jumi un total de 27,4 grams d’haixix al domicili d’un veí d’Ordino, l’acció més important  contra el consum d’aquesta droga dins del Principat. 

Tot i que cada cos té la seva independència, en el cas de delictes per estupefaents, la Policia Judicial també ha de treballar en cooperació amb la Policia de la Frontera. «Ells no fan investigació, fan control», destaca Rascagneres. Així doncs, si detenen una persona amb droga a la frontera, aquesta agents la traslladen fins a la seu de la Policia Judicial, on comença la investigació sobre el delinqüent. 

El cap de l’àrea detalla que, en els delictes d’estupefaents, normalment, la Policia Judicial actua d’acord amb a Infraccions Revelades per l’Activitat del Servei (IRAS). «Això vol dir que tenen coneixement que una persona pot fer tràfic, l’investiguen, remunten, intenten identificar la xarxa i un cop ho tenen identificat preparen l’operació», assenyala Rascagneres. En aquestes operacions es fa molt de treball de carrer per seguir delinqüents. En aquest sentit, va assegurar que una de les complicacions que té aquesta feina és seguir una persona durant vuit hores sense ser detectat. «Hi ha una mica de paranoia perquè tens constantment la impressió que et veuen», exposa.

Aquesta feina, però, també té una important tasca de despatx. Això es deu el fet que, quan un policia té constància que es podria estar cometent aquest delicte, acudeix a un batlle perquè li doni una instrucció per poder realitzar escoltes telefòniques. «A partir d’aquí comença la fase que menys els hi agrada, que és asseure’s davant de l’ordinador amb uns auriculars i transcriure tot el que senten», relata Rascagneres. 
 

Ara bé, la informació és molt important en tot tipus de delicte. En aquest context, explica que tota la tasca policial s’ha de demostrar en fets i, per tant, tota la investigació s’ha de sustentar amb proves, documents, en el qual es recull la informació que s’ha assolit durant el procés. 
 

A banda dels delictes contra la salut pública, aquesta àrea també intervé, entre altres, en casos de blanqueig de diners, crims tecnològics, contra el patrimoni o financers. 

Els delictes quotidians / Rascagneres ressalta, però, que els delictes que més importen a les persones són les infraccions que els afecten en el seu dia a dia com els furts. Aquests casos, solen comportar contravencions penals o delictes menors, per la qual cosa semblen poc rellevants, però «són fonamentals» per a la població, segons el comissari. «A la ciutadania, que una persona blanquegi 10 milions d’euros, li queda molt lluny, però sí que li molesta els petits robatoris del dia a dia com el mòbil o la cartera», precisa el comissari. En aquest cas, més del 90% de les investigacions s’inicien per una denúncia. També poden provenir per petició d’un fiscal o un batlle. «Aquí és quan fem pròpiament de policia judicial», sentencia.