Castellciutat
Vent de llevant
La formació de ministrers Lucentum XVI convenç el públic fidel i entès del Femap
Dijous, poc abans de entrar al Castell de Ciutat, es va aixecar una ventada procedent de la Cerdanya i, per tant, de llevant. Es podria dir que es tractava d’un bon auguri per a la formació de ministrers Lucentum XVI. Si fem cas de la definició, pròpia del segle XVI, els ministrers tocaven, principalment, instruments de vent. Cal recordar que, enguany, el Femap té com a convidat el País Valencià i aquesta és una terra amb gran cultura de bandes de música, les quals no es poden entendre sense aquesta mena de instruments, ni tampoc de la percussió.
El públic, per altra banda, es mostrava molt predisposat a gaudir de l’espectacle. Tot espigolant entre les converses prèvies, el que escriu aquestes línies va corroborar el grau de fidelitat i de coneixement del respectable envers al festival. Així, un home afirmava amb convicció: «Si us hi heu fixat, els dos Peres (Saragossa i Olivé) que figuren al programa, ja han vingut altres anys al festival». (Pere Saragossa és també director dels Vespres d’Arnadí i va actuar a la Seu d’Urgell el 2013; Pere Olivé, per la seva part, actuà el 2015 com a percussionista del Trença ensemble a Andorra la Vella).
Tot seguit, una dona que seia al seu costat demanava, després de rellegir el reguitzell d’instruments que presentava la formació: «I una xeremia, què és?». «Vindria a ser el pare de la tenora», responia amb seguretat el seu interlocutor.
El concert va començar amb una versió instrumental d’una Nadala coneguda com a Riu Riu chui –que potser es tracta d’una de les peces més afamades del repertori, ja que fins i tot n’existeix una versió a cappella del grup de rock nord-americà The Monkees, que va permetre als músics presentar el so de cadascun dels instruments.
Però, si aquesta primera peça permetia familiaritzar al públic en aquests nous sons, abans d’acabar, cadascun dels músics va explicar les característiques dels instruments que tocaven (sacabutxs, cornettos, serpentons, llaüts i guitarres barroques). Fins i tot aclariren que, l’origen de l’oboè, també calia buscar-lo en la xeremia.
La primera part i ja amb la incorporació de la soprano, es mantingué centrada en aquest repertori propi de Nadal i el conegut com a Cançoner del duc de Calàbria. Un text que, curiosament, es va retrobar a Uppsala, Suècia, i que, per això, també rep el nom de Cançoner d’Uppsala. La segona part, ja de caire més religiós, es va centrar en el Cançoner de Gandia. La part final de la vetllada, amb cançons que també procedien del Cançoner d’Uppsala, es decantà cap a composicions de caire més picaresc essent-ne l’amor i la diversió les temàtiques protagonistes.
Un amor envers el seu ofici i unes ganes de divertir-se que, els músics van aconseguir transmetre al públic tot completant una actuació de les que creen afició.
El públic, per altra banda, es mostrava molt predisposat a gaudir de l’espectacle. Tot espigolant entre les converses prèvies, el que escriu aquestes línies va corroborar el grau de fidelitat i de coneixement del respectable envers al festival. Així, un home afirmava amb convicció: «Si us hi heu fixat, els dos Peres (Saragossa i Olivé) que figuren al programa, ja han vingut altres anys al festival». (Pere Saragossa és també director dels Vespres d’Arnadí i va actuar a la Seu d’Urgell el 2013; Pere Olivé, per la seva part, actuà el 2015 com a percussionista del Trença ensemble a Andorra la Vella).
Tot seguit, una dona que seia al seu costat demanava, després de rellegir el reguitzell d’instruments que presentava la formació: «I una xeremia, què és?». «Vindria a ser el pare de la tenora», responia amb seguretat el seu interlocutor.
El concert va començar amb una versió instrumental d’una Nadala coneguda com a Riu Riu chui –que potser es tracta d’una de les peces més afamades del repertori, ja que fins i tot n’existeix una versió a cappella del grup de rock nord-americà The Monkees, que va permetre als músics presentar el so de cadascun dels instruments.
Però, si aquesta primera peça permetia familiaritzar al públic en aquests nous sons, abans d’acabar, cadascun dels músics va explicar les característiques dels instruments que tocaven (sacabutxs, cornettos, serpentons, llaüts i guitarres barroques). Fins i tot aclariren que, l’origen de l’oboè, també calia buscar-lo en la xeremia.
La primera part i ja amb la incorporació de la soprano, es mantingué centrada en aquest repertori propi de Nadal i el conegut com a Cançoner del duc de Calàbria. Un text que, curiosament, es va retrobar a Uppsala, Suècia, i que, per això, també rep el nom de Cançoner d’Uppsala. La segona part, ja de caire més religiós, es va centrar en el Cançoner de Gandia. La part final de la vetllada, amb cançons que també procedien del Cançoner d’Uppsala, es decantà cap a composicions de caire més picaresc essent-ne l’amor i la diversió les temàtiques protagonistes.
Un amor envers el seu ofici i unes ganes de divertir-se que, els músics van aconseguir transmetre al públic tot completant una actuació de les que creen afició.