Escaldes-Engordany
I per què ho han posat tot això així?
Anna Alàs i Ensamble Daimonion homenatgen ‘Monteverdi nei monte verdi’
Mentre anava vencent els revolts que menen a Engolasters, diumenge a la tarda, es feien evidents els estralls en els camps de tabac de la pedregada del dia anterior. Una evidència paisatgística que em portava a recordar com n’és d’arriscat programar un concert de música en un indret semblant. El Femap però, ja és el segon cop que s’hi aventura i imagino que l’organització, pendent dels mínims detalls –un camí molt ben assenyalat des del pàrquing fins a l’escenari, mantes, coixins i para-sols per poder gaudir del concert sense moure’s de l’herba i, fins i tot, transport per als que no volien caminar vorejant el llac–no va deixar de consultar les moltes aplicacions que preveuen el temps, fins ben entrada a tarda.
No calia, però, ni arribar a les envistes de l’escenari per a que els molts passavolants s’adonessin que alguna cosa estava a punt de passar vora el llac. Així, en els assajos previs al concert, la poderosa veu de la mezzosoprano Anna Alàs –un nom reconegut en el competitiu món del cant– i la música del grup suís Ensamble Daimonion –que tot i la joventut ja ha aconseguit que en els circuits de clàssica coneguin la seva Daimonion o «incorruptible veu interior»– es convertien en una part ineludible del paisatge.
Encara hi va haver però, algun nen que va preguntar als seus pares «I per què ho han posat tot això així?», sense rebre cap resposta. La lògica infantil tornava a desafiar la realitat del moment. I és que un cop ja dins de l’espai reservat a l’audiència, hom encara es demanava com s’ho havien fet per fer arribar el clavicèmbal fins allà. El procés havia estat, de ben segur, una gesta digna d’un film de Kusturica o, per què no, de Fellini.
Mentre imaginava l’escena, el respectable es va anar espargint per l’herba. En presentar el concert Anna Alàs va voler recordar que –malgrat la majestuositat de l’escenari- els músics haurien de fer front a les sorpreses que els podia deparar un enemic poderós, el vent. I si, aquest es va fer present durant el concert, fins al punt que va fer volar alguna de les partitures dels músics i es va fer escoltar a través dels micròfons. Comprovar com els músics s’enfrontaven a aquesta dificultat, tot fent escoltar el seu Daimonion amb gran virtuosisme, desvetllava una gran empatia tot afegint una gran naturalitat a l’experiència musical.
Al cronista se li acaben les línies i, faltant a la seva obligació, res no ha dit del programa dedicat a l’obra de Monteverdi, nascut ara fa 450 anys, i els seus contemporanis. Només li queda remarcar que és una gran sort per als afeccionats a la música que, el Femap, s’atreveixi a programar espectacles tan arriscats com aquest.
No calia, però, ni arribar a les envistes de l’escenari per a que els molts passavolants s’adonessin que alguna cosa estava a punt de passar vora el llac. Així, en els assajos previs al concert, la poderosa veu de la mezzosoprano Anna Alàs –un nom reconegut en el competitiu món del cant– i la música del grup suís Ensamble Daimonion –que tot i la joventut ja ha aconseguit que en els circuits de clàssica coneguin la seva Daimonion o «incorruptible veu interior»– es convertien en una part ineludible del paisatge.
Encara hi va haver però, algun nen que va preguntar als seus pares «I per què ho han posat tot això així?», sense rebre cap resposta. La lògica infantil tornava a desafiar la realitat del moment. I és que un cop ja dins de l’espai reservat a l’audiència, hom encara es demanava com s’ho havien fet per fer arribar el clavicèmbal fins allà. El procés havia estat, de ben segur, una gesta digna d’un film de Kusturica o, per què no, de Fellini.
Mentre imaginava l’escena, el respectable es va anar espargint per l’herba. En presentar el concert Anna Alàs va voler recordar que –malgrat la majestuositat de l’escenari- els músics haurien de fer front a les sorpreses que els podia deparar un enemic poderós, el vent. I si, aquest es va fer present durant el concert, fins al punt que va fer volar alguna de les partitures dels músics i es va fer escoltar a través dels micròfons. Comprovar com els músics s’enfrontaven a aquesta dificultat, tot fent escoltar el seu Daimonion amb gran virtuosisme, desvetllava una gran empatia tot afegint una gran naturalitat a l’experiència musical.
Al cronista se li acaben les línies i, faltant a la seva obligació, res no ha dit del programa dedicat a l’obra de Monteverdi, nascut ara fa 450 anys, i els seus contemporanis. Només li queda remarcar que és una gran sort per als afeccionats a la música que, el Femap, s’atreveixi a programar espectacles tan arriscats com aquest.