La Seu d'Urgell
El rastre de Cupido
Accademia del Piacere i la soprano Núria Rial van presentar un programa amb el títol, entre suggeridor i inquietant, de ‘Muera Cupido’
El darrer concert del FeMAP a la Seu d’Urgell d’enguany arribava el divendres de la Festa Major. L’església de Sant Domènec –gairebé plena– fou el recinte escollit. Entre les seves parets encara s’hi exhibia una exposició dedicada als Jocs Olímpics de Barcelona –recordar que enguany se’n han complert 25 anys i la Seu en va ser una subseu. En aquest, ja clàssic, escenari del festival la formació Accademia del Piacere i la soprano Núria Rial presentaven un programa amb el títol, entre suggeridor i inquietant, de Muera Cupido. L’altar de Sant Domènec, però, tot just darrera els músics, era ple de records de l’esdeveniment esportiu com ara torxes, banderes i fotos.
Desprès d’interpretar la primera peça de Sebastian Durón, el director de l’Accademia, Fahmi Alqhai, va anunciar alguns canvis de programa. Entre ells dues àries d’òpera, una de Durón i l’altra de l’italià Scarlatti, que van permetre al director explicar que tota aquesta riquesa de matisos que vivia la música espanyola durant el barroc, gràcies a la influència del nou món i les colònies, es va deixar vèncer per la força de la música italiana, que va acabar per guanyar el pols. Per altra banda, l’altre gran protagonista de la nit va ser l’amor i malgrat que no s’interpretés la peça que desitjava la mort d’en Cupido, cert erotisme, que en ocasions s’amagava sota les faldilles d’una música concebuda com a sagrada, es va apoderar de l’escenari.
A mesura que s’anaven desgranant les diverses peces musicals hom va poder rastrejar els orígens del flamenc en uns fandangos interpretats en una guitarra barroca, que molt bé s’haurien pogut escoltar a Cadis, però també unes maneres d’interpretar que recordaven el jazz gràcies a les improvisacions fetes en unes peces conegudes com a xàcares i una tarantel·la, d’autor anònim, on la viola de gamba baixa va ser tocada com si es tractés d’un baix, talment ens trobessin en un bar de Nova Orleans. Això sí, l’esperit regnant de la nit era cent per cent barroc, resultava pertorbador intuir-hi el que podien ser les beceroles d’aquests estils musicals.
La nit es va tancar amb una interpretació del Cant dels ocells que, potser per la sonoritat de la viola de gamba va resultar més obscura de l’habitual. El respectable va agrair les paraules prèvies del director d’ascendència sirio-palestina, tot condemnant el terror viscut a Barcelona i la peça, que va ser magníficament cantada per Núria Rial, es va guanyar a un públic que, en peu, va fer sortir a saludar els músics diverses vegades.
Un cop ja al carrer i amb el FeMAP d’enguany a punt de formar part del record, només constatar que potser sota l’empara de la Festa Major, Cupido no tant sols no era mort si no que se’l veia més viu que mai.
Desprès d’interpretar la primera peça de Sebastian Durón, el director de l’Accademia, Fahmi Alqhai, va anunciar alguns canvis de programa. Entre ells dues àries d’òpera, una de Durón i l’altra de l’italià Scarlatti, que van permetre al director explicar que tota aquesta riquesa de matisos que vivia la música espanyola durant el barroc, gràcies a la influència del nou món i les colònies, es va deixar vèncer per la força de la música italiana, que va acabar per guanyar el pols. Per altra banda, l’altre gran protagonista de la nit va ser l’amor i malgrat que no s’interpretés la peça que desitjava la mort d’en Cupido, cert erotisme, que en ocasions s’amagava sota les faldilles d’una música concebuda com a sagrada, es va apoderar de l’escenari.
A mesura que s’anaven desgranant les diverses peces musicals hom va poder rastrejar els orígens del flamenc en uns fandangos interpretats en una guitarra barroca, que molt bé s’haurien pogut escoltar a Cadis, però també unes maneres d’interpretar que recordaven el jazz gràcies a les improvisacions fetes en unes peces conegudes com a xàcares i una tarantel·la, d’autor anònim, on la viola de gamba baixa va ser tocada com si es tractés d’un baix, talment ens trobessin en un bar de Nova Orleans. Això sí, l’esperit regnant de la nit era cent per cent barroc, resultava pertorbador intuir-hi el que podien ser les beceroles d’aquests estils musicals.
La nit es va tancar amb una interpretació del Cant dels ocells que, potser per la sonoritat de la viola de gamba va resultar més obscura de l’habitual. El respectable va agrair les paraules prèvies del director d’ascendència sirio-palestina, tot condemnant el terror viscut a Barcelona i la peça, que va ser magníficament cantada per Núria Rial, es va guanyar a un públic que, en peu, va fer sortir a saludar els músics diverses vegades.
Un cop ja al carrer i amb el FeMAP d’enguany a punt de formar part del record, només constatar que potser sota l’empara de la Festa Major, Cupido no tant sols no era mort si no que se’l veia més viu que mai.