El Narciso Yepes d’enguany s’encetava divendres a l’Auditori Nacional d’Ordino amb Miguel Poveda, que presentava el seu espectacle Íntimo.  Tal i com va confessar a l’escenari aquest era el primer cop que, aquest cantaor de Badalona, pujava als escenaris andorrans. I, tot i que a la primera part del concert –la més poètica i on hi mostrava el seu vessant de cantautor– va lluir una samarreta amb el lema Peace, molt visible, ja ens va avisar que, malgrat el mal ús que actualment es feien de les paraules, ell venia «en plan de conquista».

Així, després d’interpretar uns poemes d’Alberti i  de Federico García Lorca, el badaloní va recuperar El cant dels ocells com a cançó popular que és –una nadala– per continuar amb la poesia de Maria Mercè Marçal, Cançó de bes sense port, i  un sonet d’Antonio González, musicat per Pedro Guerra.  I per tal de reforçar aquest esperit de cantautor, Poveda va voler estrenar a Andorra el poema de Lorca El silencio, que ell mateix havia musicat.  

En aquest primer tram, el cantant havia demostrat al públic la seva potència de veu i la seva versatilitat, cantant sovint molt allunyat del micròfon. El públic però, esperava al cantaor. Mentre es preparava, el guitarrista Jesús Guerrero va fer una magnífica demostració del toque flamenc –òptima per a un festival que s’aixopluga sota el nom del guitarrista Narciso Yepes– en companyia del percussionista Paquito Gonzalez. Aquesta interpretació va escalfar al públic, per a que en Poveda, ja vestit com a cantaor i assegut a la cadira, comencés el seu cante amb una granaina de Camarón, seguida d’unes alegrías. El recital va passar a homenatjar Lola y Manuel, tot tocant les bulerías Todo es de color i nuevo día  del disc Nuevo día, del qual el cantaor va destacar que era el primer disc –dels que ell recordava– en què no hi figurava la imatge de cap dels artistes, sinó una gavina volant sobre el cel blau. Un fet que li va permetre, com  de passada, ironitzar al voltant de la situació política que es viu a Catalunya. Tot seguit va cantar el pregón  El uvero i va acabar amb uns tangos de Triana. L’intèrpret es va mostrar molt còmode i va fer gaudir al respectable que, per uns instants, va convertir l’Auditori en un veritable tablao.

A la tercera part, després de deixar al pianista Albert Amargós que es lluís en companyia de Paquito González, i ja vestit amb camisa blanca i jaqueta, es va dedicar a la copla, tot introduint-la amb un poti-poti d’algunes de les més conegudes, continuant amb Ay mi hermanita i seguint amb la copla del cantant Bambino, «mi amigo». Aquest particular homenatge a la música que havia escoltat de petit va prosseguir amb Juan Peña el Lebrijano, i la cançó Dame la libertad.  

El públic, dempeus, va aconseguir un altre bis i  que s’acabés el concert amb La leyenda del tiempo, cançó amb la qual Camarón de la Isla va canviar el món del flamenc i que va portar a Miguel Poveda a cantar entre el públic el qual, a aquelles alçades, ja estava més que conquerit.