L’Artalroc va inaugurar ahir una mostra del pintor xinès Zhang Xiaoxia (Nanjing, 1957), «un dels millors 50 artistes contemporanis de la Xina», segons el comissari de l’exposició Henry Périer, conegut per les seves múltiples col·laboracions amb el Govern del Principat que ara porta aquesta «quasi retrospectiva» de Xiaoxia fins al país. De fet, Périer, només ha vist en persona a Xiaoxia una vegada, segons va explicar ahir durant l’obertura de la mostra que ha estat possible gràcies a la intervenció del seu amic i especialista en art xinès contemporani, el belga Bruno Simpeleare. Malauradament, la casualitat va voler que fa una setmana Simpeleare patís un accident vascular que el va conduir fins a la mort ahir a la tarda. «Estic molt trist», va afirmar Périer, «he perdut un amic, una persona dicreta i propera i un gran especialista en art xinès». Ell va ser l’artífex de la reunió «difícil» de totes les peces que s’agrupen a l’Artalroc. La part més festiva de la inauguració es va anul·lar i el discurs d’obertura es va convertir en unes condolènces cap a Simpeleare, qui tenia previst desplaçar-se fins a Andorra amb motiu de l’exposició, segons va explicar la ministra de cultura, Olga Gelabert. 

Zhang Xiaoxia és un dels 50 artistes xinesos contemporanis més destacats

Entre orient i occident

Xiaoxia es va formar a la Xina en la pintura tradicional, tant de la tradició oriental com la de l’occidental «podia pintar tan bé com Leonardo», va assegurar  Périer. Crescut durant la Revolució Cultural (1966-1976) on l’art només havia de tenir el propòsit de donar suport al Comunisme, «Xiaoxia va emigrar del país a finals dels anys 70, atret per l’efervecsència artística que prometia Europa», va comentar Périer. 
Va tenir problemes per encaixar el seu art a Europa i tot i que, en aparença, potser s’occidentalitzés, les peces conserven elements de la tradició pictòrica xinesa, que veu, en essència, dels fonaments taoistes que marquen la manera d’entendre l’equilibri de la naturalesa i el balanç entre el buit i el que no ho és. 

Del paper d’arròs al llenç

En un racó de la mostra trobem tres pintures tradicionals xineses de paisatge dels anys 2000, com una mena de retorns als orígens dels pintors. Responen al cànon estètic mil·lenari xinès, tinta xinesa negra sobre paper d’arròs i el segell vermell d’identificació d’autoria. L’acompanyen per tota la sala llenços de gran format, en colors ocres, blancs, negres i primaris. A priori res tenen a veure entre ells, però que no deixen mai la temàtica de la naturalesa, de les flors, de l’aigua, del paisatge i dels animals. 

També la tècnica, canviant la tinta xinesa negra per tinta en altres colors sobre el llenç s’obtenen resultats radicalment diferents però d’una fluïdesa que no dona la pintura a l’oli. I fins i tot en les poques ocasions que utilitza l’oli s’aprecia la intenció d’allargar la pinzellada. Tot plegat mostra «una reflexió filosòfica i psicològica profunda i difícil d’entendre pels occidentals», segons Périer. H