L’antic cementiri de l’església de Santa Coloma podria haver acollit l’últim descans d’uns 550 individus durant tots els seus anys en actiu, entre el segle IX i la dècada dels 50 del segle passat. Així es desprèn de les anàlisis fetes per l’antropòloga col·laboradora de l’empresa Regirarocs, a la qual el Govern va encarregar les feines d’exhumació dels individus que es van trobar a l’antic cementiri durant les feines d’instal·lació d’uns cables que han de permetre el mapping dels frescos a l’església. El director de Regirarocs, Gerard Remolins, va explicar ahir a EL PERIÒDIC que l’antropòloga havia trobat «restes de fins a 25 persones al material que van portar a analitzar», tot i que només van exhumar 8 cossos. Remolins va explicar que la causa que hi hagi restes de més persones és que durant segles es va fer un «ús intensiu de l’espai, superposant els enterraments per capes». Per aquest motiu, a banda dels ossos més reconeixibles que es van portar a analitzar d’aquests vuit individus, s’ha trobat material corresponent a unes altres 15 persones. «Això només a l’espai que vam intervenir nosaltres que va ser de 10,35m3, si ho extrapolem als 240m3 que considerem que s’han utilitzat al llarg dels segles per a enterraments, ens dona una xifra aproximada d’un total de 550 sepelis». A banda de la quantitat de persones de diversos segles que descansen al cementiri, l’antropòloga va determinar recentment l’edat, sexe i possible causa de mort dels vuit cossos exhumats. 

Gerard Remolins: «Volem fer una proposta de legislació per cobrir el buit legal de l’entrega de restes a possibles familiars»

Societat d’antic règim de muntanya 

«A la tomba número u l’antropòloga ha reconegut una dona que va morir entre els 25 i els 30 anys i que va patir Brucel·losi», explica Remolins. Aquesta malaltia, també coneguda com a Febre de Malta és una malaltia infecciosa que es transmet d’ovelles o cabres als humans per mitjà de la llet i els seus derivats. 

A la segona tomba, els arqueòlegs van trobar una dona en bon estat de conservació que hauria mort entre els 46 i els 60 anys, segons ha estimat l’antropòloga. Tenia una edat bastant elevada per l’època i ja havia perdut totes les dents al moment de morir. La resta dels cossos exhumats corresponen a infants de diferents edats. «En el cas dels petits, és difícil determinar el sexe», va explicar Remolins, qui va destacar una de les tombes amb un individu d’uns deu anys que es va trobar en bon estat de conservació, «encara es podien reconèixer les claus de la caixa i portava una medalla de bronze i botons a la roba». Les anàlisis han desxifrat que aquest infant «va morir de raquitisme perquè presenta un fèmur molt ondulat, propi d’aquesta malaltia».  Les altres restes d’infants es corresponen a individus molt menuts, tres d’ells lactants, dos d’ells de, possiblement, només tres mesos.  Remolins explica que això «demostra una alta mortalitat infantil i femenina, per mort durant el part, pròpia d’una societat d’antic règim i de muntanya». 

No tan antics

«Una de les coses més significatives és que la meitat d’un dels cossos encara té una mica de pell, sense parlar d’una momificació. Aquesta conservació és només possible fins a 300 anys, per tant no poden ser enterraments més antics que això», avança Remolins, a l’espera de la prova del carboni 14 d’un laboratori de Sevilla que té llista d’espera. Per tant, «podria ser que els individus exhumats siguin del segle XIX o fins i tot del XX i si fos així encara és molt possible trobar familiars directes a qui lliurar les restes». El problema és que «Andorra té un buit legal per a aquest tipus d’intervencions perquè no està regulat com fer les proves d’ADN amb possibles familiars». Remolins apunta que des de la recentment creada Associació d’Arqueòlegs i Historiadors «volem fer una proposta de legislació per cobrir aquest buit legal perquè no són restes pròpiament arqueològiques».