A finals de novembre passat va néixer l’Associació Professional d’Arqueòlegs i Historiadors d’Andorra, tres mesos després els seus integrants han començat a posar els fonaments del seu ambiciós projecte. Un dels primers assumptes que han hagut de gestionar és la recerca d’un local en el qual poder tenir arxiu de tota la documentació que generi l’associació. També ha calgut acordar les quotes que els socis han d’aportar, així com l’estratègia de comunicació per arribar als arqueòlegs i historiadors del país, acostumats a ser llops solitaris o relacionar-se especialment amb l’Administració. 

Els primers mesos han servit per buscar despatx, concretar les quotes i els serveis

Andorra és rica en història i el seu territori està farcit de restes que ho certifiquen, moltes d’elles encara per estudiar i qui sap quantes més encara per descobrir. Això no és cap secret. Com és que ha calgut esperar tant per una associació professional en aquest àmbit? «Abans no ens havíem posat a parlar en comú sobre la professió, l’associació s’ha format per estabilitzar-la. Igual que hi ha Col·legis de Metges o Col·legis d’Advocats, volem una entitat que ens ajudi a avalar la professió d’historiador i arqueòleg», explica una de les fundadores, Paqui Carrizo. I és que, de moment, «només» són una associació però «la voluntat és acabar actuant a la llarga com a col·legi professional i com a tal volem donar un servei als associats per tal de garantir la bona praxi acadèmica i professional, així com vetllar pels seus interessos», detalla un altre dels fundadors, Gerard Remolins. 

Les set persones que van posar en marxa l’associació sembla que es multiplicaran aviat, ja han rebut moltes sol·licituds d’informació sobre les condicions per formar-hi part. «Segurament el que ha passat és que la gent que s’ha format en arqueologia i en història ha arribat un moment que no han trobat en l’Administració pública la seva projecció professional de futur i han volgut desenvolupar aquesta activitat en un àmbit privat. Hi ha una voluntat creixent d’exercir el què s’ha estudiat no només com a docents en alternativa a la contractació per a projectes públics. Cal encara que es reguli aquest àmbit d’actuació privat, no hi ha una estructura suficient per poder-se desenvolupar com a professional en l’àmbit privat i per això neix l’associació», opina Remolins. 
Entre les prioritats dels primers mesos, «més que donar-nos a conèixer fent tallers o xerrades a un públic general, que crec que això forma part d’un altre àmbit, intentarem donar suport als emprenedors que s’atreveixin a exercir pel seu compte i als estudiants que vulguin fer pràctiques dins del món professional de l’arqueologia a Andorra, encara no hi ha xarxa que els ajudi a contactar empreses o projectes», comenta el mateix fundador.  

Segons Remolins, encara quedaria lluny l’establiment de vincles amb universitats per atraure estudiants en pràctiques al país «primer ens plantegem oferir la plataforma i posar-la en marxa i després ja desenvoluparem aquests contactes necessaris». Tot i això, explica l’experiència de la seva empresa, Regirarocs, que ha tingut estudiants en pràctiques que els han vingut a picar a la porta, és a dir, interès de les noves generacions d’arqueòlegs pel que es cou en l’àmbit dels Pirineus hi ha. 

[Sobre l’intrusisme] «Sempre hi ha aquella persona que s’atreveix i esguerra una excavació»

Quotes segons situació

Les quotes que plantegen als socis «oscil·len per abastar totes les realitats: els professionals en actiu, estudiants o jubilats». L’associació pretén així que tothom qui vulgui mantenir el vincle amb la professió pugui fer-ho sense importar l’estadi professional o vital que estigui experimentant. També s’està definint el varem de preus que haurien de costar els estudis fets per professionals del sector, això serveix tant com pels qui vulguin contractar el servei com pels arqueòlegs que l’hagin de portar a terme, dona garanties i seriositat al servei per les dues bandes, expliquen des de l’associació. 

Intrusisme

Hi ha tot un elenc de professions en  les quals l’intrusisme és més voraç que en unes altres i, entre aquestes, la d’arqueòleg i historiador, sens dubte. «No és que a Andorra sigui pitjor, és igual que a tot arreu, amb el tema de l’arqueologia i la història tothom s’atreveix. A tots els pobles del món sempre hi ha aquella persona que té més informació i més curiositat i, malauradament, de vegades, sense tenir els fonaments científics que entrega la formació ha esguerrat alguna investigació o excavació. Qui ha de fer aquesta feina és gent formada, amb mètodes científics i homologats», considera una altra de les fundadores de l’associació professional, Susanna Vela. 
Carrizo també considera que el problema de l’intrusisme és global però respecte de la professió a Andorra opina: «Si ho comparo amb Espanya i França, penso que Andorra encara ha de créixer molt en aquest sentit, s’han fet coses però encara val evolucionar molt més. Sobretot a nivell legislatiu s’hauria de mirar la situació amb una mica més de cura i amb una visió progressista per anar cap a una directiva que faci portar els projectes amb bona predisposició i rigor». 

«La història no mor, la història és viva, evoluciona i va cap endavant i potser hi ha hagut èpoques que no s’han tractat adequadament o des d’una perspectiva no convenient perquè la història sempre l’expliquen els qui tenen el poder o també els guanyadors. Mai hi ha una visió dels nens o de les dones, o de les persones grans. La manera de fer la història i també d’estudiar-la, des de sempre, no ha sigut l’adequat. A més, cal sumar-li la visió eurocentrista del nostre continent on pensem que la història ha passat gràcies a nosaltres. Penso que s’han de sentir moltes veus a la història i per això calen també professionals ben formats que puguin explicar el què va passar o, almenys, intentar-ho», reflexiona Carrizo.