«Al principi ens va indignar una mica el tema, no enteníem que el motiu de les escultures de gel, aquí al Pas de la Casa, fos els refugiats. És una mica hipòcrita fer això en un lloc on la gent ve a divertir-se, a esquiar en una bombolla de benestar, però al final ens vam sobreposar, li vam donar la volta i així ha nascut l’Astral», explica l’escultor barceloní Manolo Fontiveros davant d’un bloc de gel de vuit metres cúbics del qual comença a emergir un veler. Es tracta d’una reproducció glaçada del vaixell de l’ONG Proactiva Open Arms, l’Astral, malauradament conegut per rescatar nàufrags que creuen el Mediterrani a la recerca d’oportunitats. Juntament amb la seva companya d’escultura,Susana Malagon, van decidir que si guanyen el premi, el donaran íntegrament a l’ONG. 

El concurs d’escultures del Pas de la casa fa més de 20 anys que se celebra, tot i l’aturada d’uns tres anys que va viure a principis de segle. El cap d’àrea de museus i tradicions d’Encamp, Àlex Arnó, revela com la temàtica va ser triada arran d’una proposta de la comissió de Cultura de la parròquia. «Tots vam pensar que era un tema bo i, després, parlant amb els escultors, vam veure que ells van entendre el concepte no amb les connotacions actuals, sinó pensant que durant tota la història i ha hagut refugiats», explica Arnó qui assegura que els artistes han acollit la idea amb entusiasme. I no és que no ho hagin fet, però el que sí que han deixat veure és la cara més crítica cap a la societat europea que s’està movent més aviat poc per estendre una mà als refugiats. Aquí les veus dels escultors, especialment les dels andorrans, s’han alçat fort per recordar que el Principat no està fent res i que el projecte de llei per regular l’asil no se sap on ha quedat. 

Itziar Badenas i Álex Fernández han titulat la seva obra La roda de la no fortuna. «Volem mostrar la tragèdia dels refugiats des del lloc d’arribada. Són ells els que viuen a un lloc que està malament o és occident qui està malament?  Ens preguntem sobre la responsabilitat dels països on estan arribant i estem esculpint quatre persones al voltant d’aquesta roda», assenyala Badenas, qui té una gran destresa a l’hora d’esculpir en gel i ha col·laborat amb el Museu Thyssen Andorra en el projecte de l’Hotel Iglú de Grau Roig. Només un parell d’hores després del tret de sortida, el seu bloc ja reflecteix algunes formes reconeixibles, per davant de la indefinició de la resta. Els perfils musculats de dos homes en moviment apareixien per dues cantonades, amb una anatomia sorprenentment perfilada. 

«Qualsevol tipus de talla, sense importar el material, té tres fases: desbast, modelatge i polit»

«Hem arribat al sostre del concurs», anuncia Arnó, «Tenim 28 blocs de gel i més de 50 escultors treballant. Els allotgem a la casa de colònies que ja està completa i hem hagut de dir a deu equips que no perquè no tenim més espai», lamenta l’organitzador de l’esdeveniment que no creu que es pugui ampliar en un futur. 

«El nivell és increïblement alt i ha anat millorant amb els anys, hi ha gent que repeteix, artistes que van fer les escultures de gel aquí per primera vegada i ara gairebé ja ho han agafat com a professionals i van a d’altres concursos d’arreu», explica Arnó. 
Uns d’aquests repetidors integrats als circuits internacionals són l’Andreu Elias i el Danielle Cipolletti, guanyadors del concurs del Pas de la Casa l’any passat. «Som d’un equip que ens diem Desperta Ferro, equip català d’escultura en neu i gel. Hem estat al Canadà, a Colorado [EUA], a la Xina, França o Rússia, sempre intentem fer almenys una sortida a l’any», comenta Elias. Diuen que al Pas venen no només per les escultures sinó «perquè és molt divertit i venim per compartir inquietuds amb altres companys escultors». En aquesta edició estan escolpint la Vergonya, un títol que no necessita cap presentació tenint en compte que parlem de refugiats però Elias s’ofereix a descriure com acabarà lluint: «Estem fent una mà gegant que simbolitza Europa, el mar, les fronteres, la sensació d’estar atrapat entre dos mons dels refugiats. Aquesta extremitat està bloquejant el pas i, a més, porta un rellotge d’or. Hi haurà una persona que intenta escalar la mà i a l’altra, la societat civil europea que volem acollir».

Des de fora, pot semblar que treballar la neu no té res a veure amb d’altres escultures però Elias no ho veu així: «Qualsevol tipus de talla, ja sigui amb neu, amb fusta o amb qualsevol altre material, té tres fases. La primera és la de desbast, a partir del bloc treure el que sobra; la segona, el modelatge, començar a definir les formes i l’última que és el polit.»
Els artistes professionals disposen de tres dies per enllestir les obres. Elias explica que el primer és per desbastar i fer les formes, el segon per modelar i el tercer, amb només unes hores de feina, es limiten a polir. A banda dels 12 equips de professionals que avui han començat a esculpir, demà s’hi afegiran 15 equips més d’estudiants que compatiran en una categoria paral·lela. Tots dos grups hauran de deixar els  cisells el diumenge a les 12.00, moment en què els jutges designaran les obres vencedores. 

La més matinera en arribar al taller d’escultura en què s’ha convertit els voltants de la plaça de l’església ha estat l’Arlet Silva, una veïna del Pas de la Casa des de fa més de 20 anys i que és l’única autodidacta sense formació artística. La seva obra es diu Tempesta «per simbolitzat el temporal i viscisituds que han de passar els refugiats per arribar a Europa i per incrementar aquesta sensació, el vaixell serà de paper», explica l’artista. 
No serà l’única nau d’aquest material que es reproduirà en el gel, «Nau fràgil inclourà un nen africà jugant amb aquest vaixell de paper que porta les connotacions que s’enfonsarà creuant el Mediterrani» explica Arnau Orobitg, qui considera que una de les principals dificultats d’aquesta edició ve de l’estat dels blocs, «que els falta compactació i priven de detall», aquesta era una opinió generalitzada entre tots els participants.

En un dels viatges, algú va copiar una eina del nord de la Xina que s’ha estès com la pólvora

 
L’Emma Regada ens presenta l’obra Escolta la meva veu: «és una boca-orella, volíem buscar alguna cosa que fes reflexionar. La nostra peça es complementa amb el públic i per això farem un vídeo quan estigui acabada per demanar a la gent què cridi des de la boca de l’escultura què necessitaria si fos un refugiat i ho gravarem des del forat de l’orella». El seu company de feina és el Jordi Ribas, com ella, andorrà, i junts han fet al taller de Regada les eines necessàries per treballar el gel: la que anomenen torpede, una eina amb origen al nord de la Xina que algú va copiar en un dels viatges a l’estranger i es va estendre com la pólvora entre els participants del concurs al Pas i també un invent de la parella per travessar l’escultura i aconseguir el canal de comunicació.