La primera lluita sindical a Andorra va esclatar l’any 1933. La construcció de la central hidroelèctrica de Fhasa de Miquel Mateu i de la xarxa de carreteres, a principis del segle XX, va obligar a portar mà d’obra de fora ja que amb els andorrans no n’hi havia prou. L’empresa va contractar més de 2.000 obrers, molts d’ells, espanyols, francesos, catalans i gallecs. L’arribada massiva va provocar la creació del primer Servei d’Ordre, l’any 1931. Però mentre Andorra tot just sortia d’un sistema productiu ancorat al segle XIX, més enllà de les Valls ja feia temps que hi havia un fort moviment obrer. 

Les condicions de treball de Fhasa eren penoses i els obrers estrangers, sensibilitzats per les lluites per als drets dels treballadors, van contagiar el grup, fins al punt d’unir-se als sindicats anarquistes catalans per defensar-se. L’any 1931 va esclatar la primera vaga dels treballadors de Fhasa; el 1932 n’hi va haver una altra i, finalment, la de 1933, que més que una vaga, va ser una revolta. El Consell General va convocar el sometent i van entrar els gendarmes que, fins i tot, van abatre un home. Amb la Revolució del 1933 es va aconseguir el sufragi universal masculí, tot i que les reformes laborals encara van haver d’esperar.

Amb la revolució del 1933 es va aconseguir el sufragi universal masculí

Durant la dècada dels 40, Andorra va ser un lloc de pas i de refugi de gent que fugia de la repressió franquista i del feixisme que s’estenia per Europa. Noves idees van entrar per quedar-se, i també molts exiliats es van establir al Principat. La gent s’anava preparant per exigir en veu alta drets laborals i als 80 va prendre forma el primer sindicat, quan encara eren il·legals. 

El 1989 es va celebrar el primer 1 de maig en un restaurant. Finalment, el 8 de març del 1990, es va celebrar el Congrés Fundacional del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT). Amb el SAT es va obrir la veda perquè durant les dècades següents comencessin a proliferar la formació de sindicats i associacions de representants de treballadors i la gent es va començar a atrevir a sortir al carrer a fer soroll el primer de maig, una jornada que, a Andorra, durant anys no ha estat festiu d’obligat compliment i ara encara no ho és per als «sectors relacionats directament amb el turisme». Només hi va haver un breu parèntesi durant el Govern socialdemòcrata.

La Constitució del 1993 va permetre que el primer Consell General postconstitucional aprovés un primer Codi de relacions laborals. L’any 2008 es va aprovar la llei del  Codi de relacions laborals i la llei de de llibertat sindical, que estableix que «tots els treballadors tenen dret a constituir organitzacions sindicals per protegir, promoure i defensar els seus interessos econòmics i socials, i també a afiliar-s’hi o separar-se’n lliurement». Des dels sindicats encara es continuen reclamant drets laborals pendents, com la regulació del dret de vaga i l’obligatorietat de disposar d’un contracte per escrit (ja en vigor). 

L’USdA, afiliat a la Confederació Europea de Sindicats, es va constituir el 2001 a partir de l’agrupament de diferents sindicats ja existents. L’1 de maig del 2003 es va iniciar el costum de manifestar-se, una tradició que es va mantenir fins al 2011 però que va anar perdent gas, fins al punt que només sortien al carrer una cinquantena de persones. Avui tampoc hi ha manifestació, ni concentració. Només aquells que vulguin, i no els toqui treballar, podran participar en un acte festiu que es limita a la lectura d’un manifest i un dinar popular. L’esperit del 1933 s’ha perdut, tot i els avenços indiscutibles en drets laborals assolits durant el segle XX.