La coneguda com a clàusula guillotina permet a la Unió Europea trencar l’acord de forma unilateral i directa amb el país en qüestió en cas que el mateix incompleixi algun dels punts pactats. Segons fonts consultades, el text inicial amb el qual treballava Andorra contenia aquesta clàusula, que hagués permès anul·lar tot l’acord en cas, per exemple, que el Principat no hagués complert estrictament els terminis de presentació d’informació o la pèrdua progressiva de drets duaners del tabac. Fa un any, però, quan s’estava treballant el marc institucional de l’apropament a Europa, el Govern va aconseguir que dita clàusula fos eliminada. 

El dubte sobre si la clàusula estava dins del document actual ha generat els últims dies certa polèmica i malestar entre els líders de l’oposició que sovint han criticat la «falta de transparència» de l’Executiu amb les negociacions a Brussel·les i han reclamat més informació. Segons les mateixes fonts, el Govern va aconseguir modificar dita clàusula per una de menys estricta que donava poder a les dues parts per finalitzar la negociació. 

Clàusula de salvaguarda

La visita al país de divendres passat de Thomas Mayr-Hanting i Claude Maerten, els negociadors en cap de l’acord d’associació amb Andorra va servir, entre d’altres, per anunciar que finalment la UE acceptava una transitòria de tres dècades per al tabac. Així mateix, la trobada també va donar una mica de llum a punts importants de l’acord. En aquest context, els negociadors van anunciar que existia una «clàusula de salvaguarda», un mecanisme que, a diferència de la clàusula guillotina, pot ser activat per ambdues parts. És a dir, que Andorra la podria invocar en cas de «greus dificultats» o d’una «mala evolució» i Europa també si considerés que el Principat no compleix amb el que se li ha demanat. 

Segons va explicar la mateixa ministra d’Afers Exteriors, Maria Ubach, aquest apunt s’hauria afegit al document durant la negociació del marc institucional. És a dir, que el Govern va aconseguir canviar la clàusula guillotina que els deixava sense possibilitats d’actuació per una de més laxa que introdueix un tercer actor en cas de conflicte. Així, en cas d’activar-se la clàusula de salvaguarda per qualsevol de les dues parts signants –que també fa referència a tot l’acord i no ha un capítol concret– el comitè mixt que fins ara ha estat portant la negociació es tornaria a reunir per buscar una solució amistosa al conflicte. En cas que aquesta via no funcionés, les parts es podran adreçar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i serà aquest actor extern de tercera instància qui finalment dictarà resolució decidint si l’acord es dona per trencat o si la situació es pot reconduir amb una sèrie de consignes a seguir.

El canvi de clàusula permet a Andorra, doncs, tenir la possibilitat de recórrer i de justificar-se o argumentar el que consideri necessari en cas de divergències a partir del moment que es donin per tancades les negociacions i s’apliqui el règim de l’acord, mentre que amb la primera tot estava en mans de la UE.