PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

El 80% dels diagnosticats amb TDAH es tracten amb medicació

Experts asseguren que els fàrmacs es poden evitar si el trastorn es detecta abans dels sis anys

Una persona aboca a la seva mà un parell de pastilles.
Una persona aboca a la seva mà un parell de pastilles. | M. J. F.

El 80% dels diagnosticats amb trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) reben medicació. Així ho assegura Rosamari Bruni, neuropsiquiatra infantil amb 20 anys d’experiència en la matèria. Tot i que el tractament amb fàrmacs és l’última opció a la qual han de recórrer els psiquiatres, hi ha un alt percentatge d’afectats que prenen pastilles per controlar els efectes del trastorn. 

Segons Bruni, com més aviat es detecti, més possibilitats hi ha d’evitar els psicofàrmacs. «Hi ha nens que se’ls ha de receptar fàrmacs perquè arrosseguen el trastorn des que són molt petits, i arriben a primer o segon d’ESO amb moltes dificultats per asseure’s a classe i posar atenció al que els expliquen», apunta Bruni. El diagnòstic precoç és la clau per potenciar la psicoteràpia i deixar de banda la medicació. «Si es diagnostica als cinc o sis anys, es pot acabar amb el trastorn, però si es fa massa tard, costa més, i al final es converteix en un problema social que necessita d’unes pastilles», explica. 

Normalment, és a l’inici de Primària quan els infants mostren els primers símptomes. Als sis o set anys es detecten més complicacions en el desenvolupament infantil perquè es tracta d’una etapa de transició. «El nen s’incorpora a un context acadèmic més exigent, l’escola ja no només és oci i socialització, sinó que ha de començar a escriure, a llegir, i ha de complir amb més normes», exposa Bruni. 

Marcar més pautes

La medicació es pot receptar a partir dels sis anys, però en molts casos s’evita per la reticència dels pares a donar pastilles als fills quan són tan petits. Amb aquestes edats, normalment s’opta per teràpies psicològiques que obliguen els nens a seguir més pautes al seu dia a dia. «Als nens amb TDAH els costa tenir uns horaris, per això els donem eines perquè tinguin una vida més estructurada, amb pautes horàries a l’hora de menjar, fer els deures...», detalla la neuropsiquiatra. 

Bruni va afegir que molts fills de pares separats tenen dificultats per seguir una rutina. «Si el pare és molt flexible i la mare molt estricta, per exemple, és més probable que hi hagi una desestabilització en la vida del menor. 

Sobrediagnòstic

El 39% de les consultes de menors al servei de Salut Mental del SAAS durant l’any passat van ser per tractar el TDAH. Bruni i altres especialistes en l’àmbit, com la cap de Salut Mental, Gemma Garcia, i el president del Col·legi de Psicòlegs, Òscar Fernàndez, consideren que l’augment dels casos respon al fet que ara hi ha més facilitats de diagnòstic i les escoles i famílies estan més informades sobre el trastorn. De fet, el 80% dels TDAH al país venen derivats dels psicopedagogs dels col·legis, segons Bruni.
 
Ni Bruni ni Garcia opinen que s’estigui sobrediagnosticant la població. «Hi ha suficient evidència científica sobre les diferències funcionals del cervell dels qui tenen TDAH i dels qui no», va destacar Garcia en una anterior entrevista feta per EL PERIÒDIC. La cap de Salut Mental subratlla la importància de la decisió dels pares a l’hora de tractar els fills: «El menor no pot decidir si vol o no tractament. Potser al cap de 10 anys se n’adona que podria haver passat els cursos i fins i tot anar a la universitat si s’hagués tractat», diu Garcia.

Fernàndez, en canvi, defensa que el TDAH és un trastorn que està «de moda». «És una patologia que s’ha difós molt i molts pedagogs la veuen en símptomes que poden ser altres coses que no tenen a veure amb cap trastorn de salut mental», afirma el psicòleg. «Els falsos TDAH són una tendència i comporten més hores de dedicació dels professionals, problemes socials per culpa de l’etiqueta i despesa en fàrmacs», va sentenciar. 

Els dubtes del descobridor

Des dels anys 30, la medicina intenta explicar el trastorn de dèficit d’atenció. Durant aquella època, els metges diagnosticaven els nens nerviosos amb la «síndrome postencefàlica». Les encefalitis són inflamacions de l’encèfal derivades majoritàriament de la infecció de gèrmens com bacteris, fongs i virus. Abans, els doctors diagnosticaven la «síndrome postencefàlica» fins i tot en persones que no havien patit encefalitis. Eren tractats com a «nens residuals». 

Als anys 60, el famós psiquiatra Leon Eisenberg, va reprendre la investigació sobre aquest trastorn i va acabar demostrant que tenia causes genètiques. D’aquesta manera, el tractament amb medicaments es va començar a qüestionar cada vegada menys i les raons psicosocials es van deixar de banda. A més, va disminuir el sentiment de culpabilitat per part dels pares, que s’excusaven amb l’argument que els nens havien nascut d’aquella manera. 

Al cap d’uns anys, concretament, al febrer del 2009, unes declaracions d’Eisenberg van revolucionar el sector. El pare del trastorn va assegurar, set mesos abans de morir, que el TDAH era una «malaltia fictícia». La polèmica estava servida. 

Segons va recollir la publicació alemanya Der Spiegel, Eisenberg va afegir que els psiquiatres haurien de buscar les causes psicosocials que porten a determinades conductes, un procés «molt més llarg que prescriure una pastilla contra el TDAH», va assegurar l’especialista.  «Hi ha baralles amb els pares, hi ha problemes a la família? Aquestes preguntes són importants, però requereixen de molt temps», va apuntar. 

L’expert va dir que mai hauria pensat que el seu descobriment arribaria a ser tan popular. «La predisposició genètica pel TDAH està completament sobervalorada», va admetre en la mateixa entrevista. 

Molts professionals comparteixen l’opinió d’Eisenberg. De fet, hi ha estudis clínics que demostren que els nens amb TDAH evolucionen pitjor en funció de factors externs, com la soberprotecció, la situació econòmica de la família i la relació amb els pares. 
La neuropsiquiatra infantil Rosamari Bruni també destaca la influència que pot tenir-hi la sobreexposició dels nens a estímuls de tot tipus, fent referència a l’ús de tauletes i mòbils des de petits o a l’hàbit d’adormir-se amb els cascos posats. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT