Com cada any, des que el Femap va començar el seu camí, el poble d’Estamariu acudeix a la seva cita amb el festival que es porta a terme a l’església de Sant Vicenç. Un edifici que queda un xic allunyat del nucli principal de cases però des del qual hi ha una magnífica vista de la serra del Cadí i que permet gaudir de l’olor d’herba a mig assecar als prats propers, de la piuladissa dels pardals que s’ajoquen en els xiprers del cementiri que l’envolta o dels vols rasants de les orenetes que capturen els darrers insectes de la jornada.

També s’hi poden escoltar les campanades emeses per l’església parroquial de Santa Cecília com si aquesta estigués, donat el seu patronatge en el món de la  música, expressant la gelosia per no acollir aquest acte.

El concert escollit enguany potser no complia estrictament els requisits necessaris per formar part del que es coneix com a música antiga. Recordem que per a molts musicòlegs aquesta denominació acaba en l’any de la mort de Bach, el 1750,  tot i que alguns autors l’allarguen una mica més. En tot cas, les obres triades pels músics Jordi Bosch i Isabel Félix eren del segon fill de Bach, Carl Philippe Emanuel Bach i d’en Wolfgang Amadeus Mozart, precursors del classicisme. 
Sota el curiós títol D’una cervesa blanca, si us plau!, l’intèrpret del traverso de sis claus- un instrument proper a les flautes- i la fortepianista van escollir un repertori que volia mostrar al públic els orígens del fortepiano: un instrument, precursor del piano actual, que probablement va començar-se a escoltar en la Drillhaus d’Hamburg. Un local, tal com varen explicar els dos músics de manera molt didàctica, que  acollia el bo i millor d’aquesta ciutat bavaresa, reunit per escoltar música, beure cervesa i fumar. Les característiques d’aquell espai eren les ideals perquè hi anés a raure qualsevol novetat musical, com en el seu dia fou el fortepiano. 

Tal com va avisar Isabel Félix, l’instrument no té el mateix so d’un piano modern, ja que està fet enterament de fusta i, per tant, les notes no sonen amb la mateixa força. Una particularitat que també comparteix el traverso si s’hagués de comparar amb altres flautes. 

Fins i tot es va programar una peça suficientment coneguda, la Sonata en La major K 331 que inclou una de les peces per a fortepiano més taral·lejades de la història de la música clàssica: el moviment Alla Turca de Mozart, perquè l’espectador  possés a prova l’oïda. En sortir de l’església, com cada any,  els grills s’acomiadaven fins a l’any que ve.