La comissària d’Andorra per a la Biennal, Eva Martínez, Zoe, va presentar ahir els dos projectes finalistes a representar Andorra a la pròxima Biennal: Autoestima 2.0 , de Martín Blanco i Future is now, de Philippe Shangti, unes propostes que va qualificar de «introvertida», la primera, i «extrovertida», la segona, pel que fa a les tècniques emprades per transmetre els dos missatges darrere dels projectes. 

Mentre que Blanco tracta l’efecte de les xarxes socials en la construcció de les relacions socials i l’autoestima, Shangti s’ha centrat a parlar del malbaratament dels recursos naturals del planeta i de l’obsessió pel consumisme i els diners. Ambdues temàtiques, segons la comissària, «coincideixen» en certa manera ja que incideixen en la «desconnexió entre la natura i la societat. L’Artalroc acollirà aquesta exposició fins al 14 d’octubre però la setmana que ve ja es coneixerà el nom del seleccionat per representar Andorra. 

La columna

L’Artalroc ha intentat dividir el seu espai expositiu recreant l’enorme columna octogonal del Palazzo Ca’ Cappelllo Memmo de Venècia, que tornarà a acollir les obres andorranes en la mostra internacional. En l’espai més proper a l’entrada a la sala trobem tres grans llenços de Blanco, en blanc i negre, i amb alguna incursió molt ben reeixida de vídeo «de manera que el llenç no sembla el receptor de la projecció, sinó l’emissor», va detallar la comissària. A la columna, hi pengen uns poemes del mateix Blanco relacionats amb els efectes sobre les relacions interpersonals de les xarxes socials i en concret Buit és el que vertebra tota la seva proposta, segons va concretar Zoe. 
D’aquests poemes naixeran uns fils a manera de circuit electrònic que es connectaran amb els llenços de la sala, si acaba anant a Venècia hi haurà més. A banda, hi haurà missatges encriptats en codi binari a les parets per recordar a l’espectador que  «malgrat que tots ens considerem experts de l’era digital, molt pocs dominen el llenguatge informàtic», va explicar Zoe. La sala es completarà amb la reproducció, en una pantalla, dels poemes de la columna. 

Costat Shangti

A l’extrem oposat de la sala, trobem l’univers Shangti. Una de les parets amb una fotografia de gran format de la Divinitat de l’oxigen, de colors intensos, amb certa reminiscència a les imatges de Lachapelle. Oposada a aquesta, una escultura d’enormes dimensions amb colors molt vistosos que reivindica l’edèn que és el planeta Terra que estem destruint, i a les altres dues parets una presó amb videoprojecció d’una presidiària tancada per ser una malbaratadora compulsiva que ens demana sortir, just davant d’un arbre que acull un museu futurista perquè els arbres reals ja s’han extingit. Al costat de l’olivera extinta, un parell de dibuixos que reivindiquen l’esgotament de la terra i el seu funcionament antinatural. En el primer la protagonista ha de menjar insectes perquè la Terra ja no produeix res més i en el segon un nadó ha de llegir un llibre d’instruccions per poder operar en un món que s’ha sortit completament del guió natural.  

Escala de grisos

Des del punt de vista de la comissària, la mirada «introvertida», de Blanco s’aprecia en el fet que utilitza únicament el blanc, el negre i el llapis per a presentar-nos tres llenços de grans dimensions. Mentre que la comissària veu «extraversió» en l’ús de les diferents tècniques que Shangti aporta a la seva candidatura (vídeo, fotografia, escultura i dibuix), així com en la paleta policromàtica. 
No obstant això, els dos artistes van oferir també ahir visions complementàries a aquesta dicotomia entre introversió i extraversió i policromia versus blanc i negre. En primer lloc, Shangti va reivindicar també el missatge introspectiu de la seva obra i la «voluntat de barrejar realisme, ficció i espiritualitat» i per a això va posar d’exemples la Divinitat de l’oxigen, una fotografia de gran format, i una ànima d’olivera en forma d’escultura levitativa «perquè en un futur no tan llunyà no quedaran arbres i s’hauran d’anar a veure als museus, els quals conservaran només les seves ànimes». 

En canvi, Blanco, considerat per Zoe com a «més introspectiu» va considerar el pas al gran format precisament com una «sortida de la meva zona de confort» cap a un discurs més extravertit. Una zona de confort que Shangti també va dir haver hagut de superar per enfrontar-se a aquest projecte. 

La selecció

Zoe va comentar que «serà una elecció difícil» la del representant d’Andorra perquè tots dos artistes tenen «molt bona execució». Ahir, diplomàticament, Blanco va considerar que «només el projecte ja ha estat molt enriquidor, he trobat recursos propis que pensava que no tenia» i Shangti va mostrar-se satisfet: «Amb independència de la selecció, aquesta és la meva primera exposició a Andorra i això ja em fa content». H