Femina feminae, les muses i la col·leccionista. De Piazzetta a Delaunay, és la tercera mostra del Museu Carmen Thyssen Andorra (MCTA) que avui obre les seves portes al públic durant 11 mesos i que el director del centre,Guillermo Cervera, defineix com a «més madura i més profunda que les anteriors i més pròpia d’un museu consolidat, que segueix amb pas ferm cap endavant». 

Es tracta també d’una exposició on l’equip del museu pretén trobar l’individu que es representa a cada obra i «el reflex de la dona i de la col·leccionista [Carmen Thyssen]» en cada peça. «L’última paraula la té sempre ella, que recorda fins a l’últim dels 1.300 quadres que formen la col·lecció i que gaudeix amb una implicació activa», va recordar el director. Les obres que presenta el MCTA defugen les històries i mites de faldilles al voltant de les relacions íntimes entre muses i pintors, «només volem parlar d’art, que és el que sabem fer», va indicar Cervera. I l’homenatge és cap a la dona en vessant de col·leccionista, de musa però també de pintora, encara que, per circumstàncies socials, fossin escasses. 

Però en aquesta reivindicació de la figura femenina, el MCTA ha triat l’obra de la pintora Berthe Morisot Pastora nua ajaguda, com a imatge promocional de la mostra, juntament amb La gran portuguesa, de Delaunnay. «Morisot es retroalimentava amb Edouard Manet, sortien a pintar molt junts», va destacar Cervera, qui va destacar també «el traç i forma de la figura humana que realitza, poc pròpia de l’impressionisme», el moviment pictòric que l’emmarca. 

Rècord de peces

La tercera mostra del Thyssen constitueix també un rècord de peces exposades a la sala: 28. La col·lecció ens sorprèn a Femina feminae en diverses ocasions, com per exemple amb l’aportació de dues escultures de bronze. La primera, tot just ingressar a la sala és una petitíssima dona ajupida de Matisse:, de només 13 centímetres «Va fer algunes escultures i després es va passar definitivament a la pintura», va aclarir el director del museu. La segona és d’una escala més propera a la realitat i de Josep Clarà, «inspirat per Rodin i seguint la tècnica d’Aristide Maillol», va aclarir Cervera. En total, la mostra cobreix tres segles de corrents artístics, ja que la peça més antiga és el Retrat d’una jove de perfil (1720-1730), de Piazzetta i la més moderna l’Aniela 9, d’Opie, va ser enllestida fa només set anys. La primera és un retrat d’una dona durant el carnaval de Venècia i presenta «la pàtina típica de la ciutat», segons va assenyalar el director del museu i comissari de la mostra. En canvi, l’obra d’Opie és radicalment oposada, també en els materials emprats: vinil i fusta i la presentació d’una dona sense rostre. 

Creació d’ambients

La mida petita i acollidora del MCTA permet jugar molt bé amb els espais museístics proposats i la direcció del centre ho aprofita a consciència. L’ingrés s’ha recreat com una espècie de rebedor familiar, amb una petita escultura i un moble, en realitat una caixa de transport d’alguna de les obres mestres del museu, que permet la lectura del catàleg de la mostra. Les altres fites de l’espai es troben també amb l’increïble diàleg entre el retrat i el pas al cubisme que aconsegueix l’obra de Felixmüller, pintada a doble cara i que s’erigeix enmig de l’espai, i en la concepció del segon dels dos espais que el visitant troba en sentit horari. 

Aquesta sala comença amb la Cambra de bany de Jacques-Émile Blanche,  de Maurice Lobre, i acaba amb les Malva-roses de Frieske. Aquest passeig «comença amb un punt de foscor [el de la pintura de Lobre] i es dirigeix cap a la llum de Frieske», va mostrar Cervera. Entremig diferents visions de la Belle Époque parisenca, plasmada per pintors francesos com Béraud a Modista als Camps Elisis però també per catalans, com Miralles amb Escena de carrer en un dia de pluja. 
Val a dir que, segons va remarcar Cervera, és una gran sort comptar amb les Malva-roses a Andorra, ja que l’obra es troba en un estat molt dèbil i els viatges no són bons amics d’aquestes circumstàncies. Però ha arribat i encara desprèn tota la seva llum a partir del parasol que sosté la dona. «És molt interessant com transmet la llum Frieske i el gra diferenciat de pintura que utilitza per a la figura, molt fi, i per a les flors, més gruixut». 

I encara en aquest mateix espai una mostra de la voluntat pedagògica del museu amb una reconstrucció d’Escena de platja, de Winslow Homer, tal com era abans que l’autor el partís per intentar deslliurar-se de les crítiques despietades que va generar. Aquí, el MCTA ha contemplat l’exposició d’aquesta petitíssima pintura acompanyada de la reproducció de la meitat que falta, que es troba a Massachussets i que es reunirà, per primera vegada, amb la peça del Thyssen l’any que ve als Estats Units, com va avançar EL PERIÒDIC a l’edició del 6 de setembre. 

La gran portuguesa

Menció a part mereix també «l’explosió de color i energia fabulosa», descrita per Cervera de La Gran Portuguesa, de Delaunnay, representant del cubisme òrfic, la tendència colorista del moviment, a la mostra. Aquesta peça és una de les que prenen més protagonisme a les parets del MCTA. Està flanquejada per l’interessant surrealisme cubà, «amb toc tropical», va dir Cervera, de Wilfredo Lam i pel pop art del basc Úrculo. A l’extrem, una peça de mida considerable també amb «un dels màxims exponents del pop art americà, Richard Lindner» i la seva obra Thank You. 

Per aprofondir

Les 28 peces de la mostra asseguren un passeig agradable de la mida necessària per copsar tots els detalls sense acabar marejat però, pels qui volen saber més, les pantalles interactives del museu ofereixen, com ja és habitua, un món de possibilitats. Amb Femina feminae incorporen també novetats. Es tracta de la possibilitat de conèixer «com es van restaurar quatre de les obres exposades a través de raigs X i altres tècniques, una dada que normalment és privada i que som pioners a extendre al públic perquè volem mostrar tota la feina que hi ha darrera de les exposicions», va assegurar el director del museu. H