PUBLICITAT

Història del ‘gotelé’ que amagava la Passió de Crist i qui sap què més

Potser les capes de guix guarden més secrets

Les pintures de Josep Oromí sobre la Passió de Crist que s’han restaurat a l’església de Canillo.
Les pintures de Josep Oromí sobre la Passió de Crist que s’han restaurat a l’església de Canillo. | Maricel Blanch

L’església de Sant Serni de Canillo ha estrenat fa pocs dies una rentada i lífting de cara d’algunes de les seves peces. En concret, els frontals de dos altars realitzats en seda al segle XVIII i les pintures de la Passió de Crist del mestre català Josep Oromí, que daten del segle XIX, i que també es va encarregar de pintar tot el Santuari de Meritxell que es va cremar. Per explicar com va anar aquesta cirurgia estètica, ens trobem amb la Mireia Tarrés, tècnica de restauració del departament de Patrimoni que, juntament amb l’altra tècnica, Mireia Vidal, ha passat uns quants mesos a dalt de la bastida per treure a la llum l’obra d’Oromí. 


«Vam presentar les restauracions el diumenge, davant de la gent del poble i amb la presència de la Montse Xirau, la restauradora catalana especialitzada en teixits que s’ha encarregat dels frontals de seda», explica Tarrés mentre assenyala les dues peces de motius florals. «Estaven molt deteriorats, amb forats i tot perquè de vegades l’església queda oberta i ens havíem trobat gats rascant-los», recorda. Això ja no passarà, a partir d’ara, perquè «s’ha col·locat un vidre al davant per protegir» les teles restaurades. 

De tota la feina d’Oromí a Canillo, només és visible la Passió de Crist i la zona del cor


Tarrés parafraseja l’explicació de Xirau el passat diumenge per indicar que «el procés de restauració d’aquestes teles és complex». Primer, mostra el del retaule de la Puríssima Sang i després, el de Sant Martí: «Són dues teles pràcticament iguals però diferents on predominen els motius florals molt decolorats». 


«Estan a Sant Serni des del segle XVIII que és també el període del queal daten aquest tipus de frontals, són teles antigues que val la pena conservar», indica Tarrés qui va recordar com la restauradora especialista en teixits va indicar que «sovint, es feien amb els dots que les noies feien dels seus vestits quan entraven als convents». Encara que es desconeix l’origen de la seda, Tarrés reconeix que «seria interessant de saber perquè és probable que vingués d’Àsia, seria molt interessant conèixer la història de la peça», apunta engrescada abans de matisar «però jo no soc experta en teixits». 


A dalt de la bastida

Deixem els teixits per centrar-nos en l’especialitat de Tarrés i ens enfoquem en la capella amb les pintures d’Oromí que ella mateixa va treure «de sota el guix i el gotelé». «El 2016 vam restaurar el retaule [...] i mentre estava al taller es van descobrir humitats a la capella, entrava aigua per la volta i pels ulls de bou i calia adequar-lo», així comença la història del redescobriment de la Passió de Crist segons Oromí. 


I així segueix: «Quan van venir a arreglar les humitats, quan van començar a rascar, ens va avisar que li havien començat a sortir colors, vam pujar i vam avaluar el que quedava. En aquell moment, tot el que es veu perdut ara, ja ho estava». 


«La nostra restauració ha consistit a eliminar la capa de gotelé i la capa de guix, ha sigut una restauració molt lenta perquè es treballa amb eines molt petites: el llapis d’ultrasons del dentista, amb bisturí i amb un micropercutor que té una punta com un boli i encara que la superfície no siguin molts metres, sí que són uns quants centímetres quadrats!», diu Tarrés esbufegant mentre recorda les hores passades a dalt de la bastida.

 
«La restauració també ha consistit a tapar els forats on havia caigut el morter original [...] i hem fet un retoc il·lusionista de les zones on es conservava la pintura», és a dir, imitant el blau original dels costats que es conservava. 


Les tècniques desconeixen la data exacta en què el gotelé es va imposar a Oromí, però amb tota probabilitat va ser a mitjans del segle XX, «l’èpocaen que aquesta cobertura estava de moda, però no hi ha documentació, potser el guix és anterior a això». 


Si parlem de la iconografia que ha tornat a veure la llum a l’església de Sant Serni, a la dreta, «tindríem l’escala, la llança que li van clavar al costat, els tres claus que el clavaven a la creu i les tenalles; a dalt hi hauria la corona d’espines i l’espasa». A l’esquerra, veiem «la palma del martiri i el pal de l’esponja» i, a dalt, «el gall que va cantar tres vegades». Enmig hi ha «el vestit de crist, una llanterna i una gerra per l’aigua». 


És probable que les parets de Sant Serni amaguin, sota el gotelé, encara més pintures d’Oromí: «caldria fer cates per esbrinar-ho», diu Tarrés qui no considera que sigui prioritària la intervenció perquè tot sembla indicar que el que hi ha sota està força malmès. Almenys, el llibre d’actes i de comptes del comú recull una despesa el 1860 que va servir per pagar l’artista per «daurar i pintar l’església principal». De tota aquella feina, l’única que és visible avui en dia és la Passió de Crist que s’acaba de presentar restaurada i la zona del cor, que es va salvar de la cobertura de guix i gotelé. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT